Entrevista a Cynthia Cockburn Feminista antimilitarista, membre de Dones de Negre .
Què és Dones de Negre?
És una xarxa internacional de dones, feminista, amb una filosofia comuna contra el militarisme i la violència, que treballen per la pau. Va néixer a Israel el 1980 quan un grup de dones jueves que s’oposaven a l’ocupació israeliana de Palestina es manifestaven cada setmana durant una hora vestides de negre i en silenci. Llavors un grup de dones italianes, que havien anat a Israel a donar-los suport, van traslladar la mateixa idea a Itàlia, i es van anomenar Donne in Nero.
Protesten sempre en silenci?
Sí, en silenci, en el sentit de no cridar, de no fer servir megàfons. És la idea de mantenir la dignitat, de voler transmetre alguna cosa només amb la teva sola presència. Quan va esclatar la guerra a l’antiga Iugoslàvia, les dones de Belgrad van fer seva la idea i es van anomenar també Dones de Negre. Llavors va ser quan la idea es va escampar per tot el món. Però no a tot arreu fan servir aquest nom; per exemple, aquí a Catalunya s’anomenen Dones per Dones .
La guerra afecta a tothom, per què organitzacions exclusivament de dones?
Les dones experimenten la guerra d’una manera que és específica de les dones, paguen el preu de la guerra d’una manera molt particular. Per exemple, durant els conflictes armats sovint són víctimes de violacions. Fins i tot als camps de refugiats, on hi ha dones i nens, la violència contra les dones continua present. Això ha portat les dones a pensar que el que experimenten en guerra també ho experimenten en temps de pau, que hi ha una connexió entre la violència contra les dones en temps de pau i la violència contra les dones en temps de guerra.
I quina és aquesta connexió?
El patriarcat, que estableix relacions de poder entre homes i dones fonamentades en la violència. La societat patriarcal educa els nens i adolescents per fer servir els punys, les armes, i els prepara per reaccionar amb violència davant d’un conflicte.
Al llarg de la història la societat ha sigut gairebé sempre patriarcal…
Sí, estudiant la història de la humanitat veus que aquest comportament és molt antic, i tots nosaltres el tenim profundament interioritzat. Es remunta al Neolític, quan l’home es fa sedentari. Llavors apareix la propietat privada i amb l’acumulació de riqueses en mans d’uns quants neix la divisió entre rics i pobres. També sorgeix la idea de pertinença a una ètnia, a una nació, que fa que alguns siguin els nostres i els altres els estrangers. Al mateix temps sorgeix el poder de l’home sobre la dona i la idea que les dones són propietat de l’home, que presideix totes les institucions de poder, inclosa la família.
Veu alguna possibilitat de canvi?
Sí, malgrat tot, les nostres estructures socials han evolucionat, i això vol dir que si volem, podem canviar les coses. De la mateixa manera que no tenim per què resignar-nos a les desigualtats socials derivades del sistema capitalista, no tenim per què resignar-nos al patriarcat.
No sembla fàcil.
No, quan algú té el poder li és molt difícil renunciar-hi i el patriarcat es retroalimenta. A més, a les dones mateixes ens és molt difícil escapar de la idea del patriarcat, hi estem molt implicades. Malauradament, fem molt bé la feina de perpetuació del model patriarcal. De tota manera, cada vegada hi ha més dones que pensen que les coses no tenen per què ser així i s’organitzen i treballen per la pau i la igualtat de gènere.
¿El feminisme ha estat sempre lligat al pacifisme?
No, el pensament evoluciona, no és el mateix el feminisme d’ara que el de fa 200 anys. D’aquestes organitzacions de dones activistes en contra de la guerra sorgeix un nou feminisme que anomenem antimilitarista, que suposa un salt endavant en l’activisme feminista i aporta idees noves per avançar cap a la pau.
Què postula aquest feminisme?
Que per acabar amb els conflictes armats, a més de les raons econòmiques, d’Estat, les lluites religioses, etc., s’ha de tenir en compte la qüestió de gènere perquè sense igualtat de gènere la pau no és possible. Que cal desafiar les estructures de poder sense oblidar el patriarcat.
¿La crisi que vivim pot ser una bona oportunitat per desafiar el patriarcat?
Sempre hi ha una oportunitat de canviar les coses, i si la humanitat vol sobreviure, haurà de canviar. El que és interessant d’aquesta crisi és la imatge que ens ofereix del poder masculí: surten als mitjans de comunicació tots aquests banquers i alts càrrecs d’asseguradores, i els veus avariciosos, deshonestos i, al mateix temps, sense escrúpols i sense vergonya. Ofereixen un retrat extraordinari no només del capitalisme sinó també del patriarcat.
I què me’n diu de dones com ara Condoleezza Rice o Margaret Thatcher?
És que el feminisme antimilitarista no diu pas que les dones són bones i pacífiques, i els homes al contrari. I aquestes dones el que han fet és associar-se al poder amb els valors masculins, que són els que porten a la violència.
