França exhibeix, amb la seva coneguda pompositat, el seu reconeixement a Simone de Beauvoir –es compleixen 100 anys del seu naixement–, en una sèrie d’actes d’homenatge que ocuparan tot el 2008. No hi ha dubte que s’ho mereix. Simone va ser una magnífica escriptora, i aquest mèrit se sol amagar quan es destaquen les seves ide- es feministes, que es van considerar trencadores per l’època en què ella va escriure. Érem a la postguerra europea i amb el vent de mort de la segona guerra mundial s’havien enterrat les grans teories feministes i alliberadores de l’última meitat del segle XIX i la primera del XX.
Si no hagués estat pel cataclisme que va suposar la contesa, Simone i la seva obra no haurien pogut ser considerades tan revolucionàries. L’Europa dels anys 40 i 50 havia oblidat les teories de Saint-Simon i Fourier i els experiments d’Owen, amb els falansteris i les fàbriques cooperatives, i, per descomptat, la sacrificada tasca de Flora Tristán, i en plena guerra freda no volia ni sentir parlar de l’obra d’Alejandra Kollöntai, i la seva preciosa defensa de l’amor lliure i de l’amor joc, en la construcció d’una societat soviètica igualitària i feminista. Però no no- més als països que havien portat a terme revolucions hi va florir un pensament rebel a les convencions burgeses que asfixiaven les dones, que pervertien l’amor i que consignaven la propietat privada dels fills a favor del pare.
ESPANYA, des de Concepción Arenal, al segle XIX, veu l’eclosió d’escriptors i polítics que tracten amb liberalitat el greu problema de la subjecció de la dona a les normes religioses i conservadores més asfixiants. I en aquesta bonica tasca de denúncia i de rebel.lia comptem amb moltes dones que es van atrevir en l’Espanya retrògrada heretada de l’infaust regnat de Ferran VII a opinar, a escriure i a defensar públicament les idees liberals, anarquistes, feministes i comunistes que exigien la igualtat entre l’home i la dona, i que denunciaven, amb un enorme valor, les terribles injustícies que es cometien al nostre país contra la meitat de la població.
Des de Regina de Lamo, la meva àvia, que va néixer el 1870, la tasca cooperativista i feminista de la qual va quedar oblidada sota el terror feixista, fins a Margarita Nelken, el planter de polítiques i escriptores que a Espanya van teoritzar amb bon sentit i visió avantguardista sobre els reptes del feminisme és enormement abundant per a un país que a finals del segle XIX tenia un índex d’analfabetisme del 80%. Emilia Pardo Bazán, Victoria Kent, Clara Campoamor, Carlota O’Neill, María Telo són alguns dels molts noms que haurien de ser motiu d’homenatges i reconeixements al nostre país, per la seva obra literària i assagística i per la seva dedicació a una de les tasques més justes en benefici de tota la humanitat: la igualtat entre tots els éssers humans. Carmen Karr i la seva revista Feminal van plantejar a Barcelona tots els temes del feminisme que es van desenvolupar després, i molt més avançades que Simone de Beauvoir, quant a la formulació de les idees feministes, van ser Federica Montseny, Regina de Lamo i Carlota O’Neill.
Però Espanya no els rendirà l’homenatge que França està brindant a Simone. Perquè Espanya es caracteritza pel seu caïnisme, tan dolgudament denunciat per Unamuno. Aquí abans reconeixerem el mèrit d’un estranger que el d’un espanyol, i molt menys el d’una espanyola. Així ha estat possible que a l’exposició que s’ha organitzat al Museu d’His- tòria de Catalunya, sobre Dones: camins de llibertat, hi apareguin Christine de Pisan i Olimpia de Gouges i les sufragistes angleses i americanes, i no es dediqui ni un paràgraf a la revista Vindicación Feminista ni al Col.lectiu Feminista i l’equip d’heroïnes que la vam dur a terme amb bastant més perill i esforç que el que va haver d’invertir Simone de Beauvoir en l’elaboració de la seva obra.
Per descomptat, les teories feministes que es van formular a Espanya entre els anys 60 i 90 del segle XX superen amb molt els tímids intents d’El segon sexe, però no han tingut acollida en aquesta exposició, en què tant el Col.lectiu Feminista com el Partit Feminista i l’Organització Feminista Revolucionà- ria, com la meva obra La razón feminista, han desaparegut de la història de Catalunya, allà on van néixer i es van desenvolupar amb l’ímpetu i la riquesa de pensaments i continguts que en aquella època va contenir el feminisme.
S’ha d’afegir que a Espanya es ideòlogues i escriptores no només escrivien, sinó que s’arriscaven a portar a la pràctica les seves teories. I, així, fundaven revistes que s’ocupaven de tots els temes de l’actualitat del moment, amb una riquesa d’informació escrita i gràfica que moltes altres no tenien, i creaven grups i partits i es presentaven a eleccions, contra tota possibilitat, invertint en aquests propò- sits els seus escassos recursos eco- nòmics, el seu temps, la seva energia i la seva passió. Experiències que no va portar mai a terme Simone de Beauvoir, sempre protegida per l’entorn familiar i classista i la immensa presència de Jean- Paul Sartre.
Però ni Carmen Alcalde, ni Marisa Híjar, ni jo, ni Vindicación Feminista, ni el Col.lectiu Feminista ni el Partit Feminista rebrem mai els homenatges que se li tributen a Simone. Per a això hauríem de ser franceses.
Article publicat a El Periódico, el 25 de maig de 2008
