Fa molts anys que explico Islamologia a la Universitat de Barcelona i, any rere any, animo els alumnes musulmans i musulmanes que es dediquin a explicar les seves creences a qui vulgui saber què és l’islam. De moment, no ho he aconseguit, però acaba d’aparèixer el llibre Dones a l’islam. Autodeterminació de la conversa, de Yaratullah Monturiol, que no ha estat alumna meva però que ha omplert feliçment aquest buit. Es tracta d’una dona valenta, autora d’una obra valenta, que no estarà exempta de crítiques de tota mena.
Les qualifico ambdues de valentes, per dos motius: en primer lloc, perquè d’una manera decidida, mostra que practica un dels exercicis que l’islam més recomana: l’ijtihad o esforç per conèixer el missatge que els musulmans creuen que Déu els va fer baixar a través del seu profeta.
En conseqüència, Monturiol dóna preeminència a l’Alcorà per damunt de qualsevol altra font i no s’està de manifestar les contradiccions existents entre alguns hadisos que figuren a la sunna o tradició i el text revelat. Aquest és el cas, per exemple, dels que afirmen que la dona és defectuosa pel fet d’haver estat creada a partir d’una costella d’Adam. Per a qui vulgui saber-ho, aquest mite, que també figura a la segona narració del Gènesi (2,21-26), no apareix a l’Alcorà. En la trentena d’aleies que parlen de la creació, els termes que designen indistintament els humans creats són nâs, insân i baixar, que signifiquen “gènere humà”, “humanitat” o “gent”, però que foren sistemàticament interpretats com a “home” o “mascle”. Així, doncs, parla de la creació dels éssers humans i no dels homes mascles.
L’islam, en conseqüència, no atribueix a la primera dona la culpa de la primera desobediència, però massa sovint encara se la considera culpable. ¿Quin remei hi ha millor que no sigui tapar-la o fer-la desaparèixer de l’espai públic? Ha de quedar ben clar que una cosa és l’islam, i una altra, la conducta d’alguns musulmans. I val a dir també –i lamentar-ho– que aquestes interpretacions més reaccio- nàries de la pràctica religiosa estan augmentant. L’obra no defuig cap tema que resulti conflictiu com: la condemna a les mutilacions genitals femenines, als matrimonis forçosos, a la poligàmia o a l’apropiació indeguda del dot en les dones, l’actual negació del dret secular que resin a les mesquites, la no obligatorietat de portar vel o similars, la dessacralització de la xaria, presentada perversament per alguns com a “llei de l’islam”, etcètera.
Un capítol sencer es dedica a la sexualitat i a explicar la licitud del sexe, sempre que es trobi emmarcat –això sí– dins de l’àmbit del matrimoni. Sorprendrà més d’un lector el fet que l’islam presenti el plaer sexual com un regal diví concedit a homes i a dones com un avanç dels plaers del Paradís. La sexualitat s’assimila a una pregària, a una almoina, a un acte de pietat i a una prefiguració de les delícies celestials. Homes i dones tenen libido i el dret a satisfer-la i, en conseqüència, s’explicita que els esposos han de procurar-se el gaudi mutu i simultani perquè això sembra l’amor en els cors de la parella i els condueix a Déu.
També sorprendrà l’estima que mostra l’islam per Maria, l’únic nom propi de dona que figura a l’Alcorà, model de virtuts i verge; però no mare de Déu, perquè Jesús només és un profeta, venerat com el mateix Muhammad o els que apareixen a la Torà jueva o a l’Antic Testament cristià.
L’autora s’adreça sobretot a les dones, advertint que massa sovint els criteris utilitzats per elles mateixes són masculins. Afirma que “cal explicar a les dones des de les dones, però s’ha de tenir en compte que han passat segles d’explicació, mirada, sentència i judici masculins”. Una de les millors virtuts del llibre és la de proporcionar biografies de musulmanes de l’època del profeta o d’avui, amb un pensament fructífer que serveix per omplir un espai necessari, massa sovint acaparat per l’obra d’intel.lectuals masculins. Una breu selecció dels seus escrits i interpretacions de l’Escriptura mostra la preocupació i el treball que estan fent els musulmans i les musulmanes preocupats pel ròssec del patriarcalisme que caracteritza l’estructura jeràrquica dels monoteismes. Proposen el retorn a la lectura de la font primigènia de l’islam, és a dir, de l’Alcorà. ¿Per què s’han de basar en la tasca interpretativa dels primers exegetes, feta per homes i fa molts segles, quan disposen, segons l’islam, de la mateixa paraula de Déu?
L’obra coincideix amb els que proposen tornar a les fonts pri- màries i interpretar-les d’una manera més fresca, per tal de bandejar la ideologia patriarcal que s’arrossega durant segles. Intenta construir tot un nou sistema legal islàmic que garanteixi un estatus social de ple dret per a la dona que li permeti assolir un paper actiu en tots els nivells de la societat. I cal dir també que els i les integrants d’aquests grups, tant si han nascut en famílies islàmiques com si són conversos, volen que l’èxit del seu treball es basi en el fet de desenvolupar-se dins del marc islàmic.
No cal dir que tinc més d’una divergència amb el contingut de l’obra, i això és ben normal: jo sóc una estudiosa que també es dedica a transmetre coneixements i ella és una musulmana que s’ho creu i que vol donar a conèixer les seves vivències de creient que viu i actua d’acord amb la seva fe.
Per Dolors Bramon, professora d’Estudis Islàmics de la UB.
