Sota una creixent pressió política i social, l’Església catòlica belga va revelar que havia rebut en els últims 10 anys un total de 475 denúncies per abusos sexuals de menors a càrrec de religiosos, professors de religió i acompanyants dels moviments juvenils.
Aquests delictes es van cometre entre la dècada dels 30 i aquest mateix any, encara que la majoria es concentra en el període 1950-1980. El gruix de les vexacions han prescrit penalment.
Els abusos es van iniciar en la majoria dels casos quan les víctimes comptaven entre 10 i 13 anys, encara que hi va haver episodis en què no tenien més de 2, 4 o 5 anys.
Les agressions sexuals van conduir al suïcidi almenys a 13 persones i a temptatives de suïcidi a un mínim de 6 més, segons assenyala l’informe elaborat per la comissió eclesial sobre les vexacions i presentat pel seu president, el psiquiatre infantil Peter Adriaenssens.
L’informe omet els noms de les víctimes i els dels agressors, com també els de les poblacions, llocs i institucions on van tenir lloc els fets.
La majoria de les denúncies es van presentar després de la dimissió l’abril passat del bisbe de Bruges Roger Vangheluwe, abans que es fes públic que havia abusat sexualment del seu nebot durant 13 anys, des que en tenia 5 i fins que va complir els 18.
En els mitjans de comunicació belgues, es calcula que la xifra real de víctimes de vexacions per part de religiosos i de membres d’entitats vinculades a l’Església pot ser de més de 800.
Dos terços de les víctimes eren de sexe masculí, i un terç, dones. L’informe precisa que la franja en què ells patien més agressions es va situar entre els 10 i els 14 anys, mentre que per a elles el risc augmentava amb l’edat. El 70% de les víctimes d’abusos tenen ara entre 40 i 70 anys, però n’hi ha una de menys de 20 anys i 20 de menys de 40. L’agredit de més edat té més de 90 anys.
La gran majoria dels abusos sexuals es van produir al si de la religiosa comunitat flamenca, en què el poder social i l’autoritat de l’Església és molt més gran, en comparació amb el caràcter significativament més laic de la comunitat francòfona.
Adriaenssens va explicar que el nombre d’abusos va començar a decréixer a partir de la meitat de la dècada dels 80 perquè va començar a disminuir el nombre de religiosos i el paper dels sacerdots en el sistema educatiu belga.
La comissió presidida pel psiquiatre va aconseguir identificar 184 dels autors d’aquests abusos sexuals, mentre que dels prop de 300 restants no disposen de prou informació a partir de les dades facilitades per les víctimes.
Dels agressors identificats, 91 segueixen vius. L’informe constata que «cap congregació o institució religiosa s’escapa que un o diversos dels seus membres hagi comès abusos sexuals de menors». «Totes les escoles amb internats han tingut casos d’abusos», va subratllar Adriaenssens.
El psiquiatre va explicar que la comissió, sota el seu mandat, no ha tractat cap cas relatiu a fets actuals o recents. Adriaenssens va assumir el gener passat la direcció de la comissió eclesial, formada el 2000, després de la dimissió el 2009 de les magistrades que hi participaven per la falta de col·laboració de l’Església i per la negativa dels bisbes a indemnitzar les víctimes.
El psiquiatre també va destacar el fet que les persones que han patit agressions lamenten que hi hagi un termini de prescripció molt curt per a aquests delictes (10 anys després que la víctima hagi accedit a la majoria d’edat), ja que necessiten molt de temps per sobreposar-se als abusos i acumular el coratge per parlar -ne.
L’informe denuncia, així mateix, que segueixi sense haver-hi cap mecanisme d’ajuda o indemnització. S’ha d’oferir a les víctimes «el reconeixement dels abusos per part de l’Església i mesures contra els autors dels fets», afegeix el text, que assenyala que «l’Església hauria de preveure càstigs més importants per als autors que no es presenten a confessar aquests delictes i que només ho fan quan són citats per la víctima».
Adriaenssens reconeix que la recomanació de l’actual primat de l’Església belga, André Leonard, perquè els agressors contactessin amb la seva comissió «no va tenir cap efecte».
Finalment, el document lamenta que en el si de l’Església no hi hagi «cap iniciativa específica concernent a la investigació i el tractament dels autors d’aquest tipus de fets», i recomana a la jerarquia eclesiàstica belga que atengui les víctimes dels abusos i actuï contra els culpables.
