Era una les convidades excepcionals el dia de la presa de possessió de Barack Obama. Dorothy Height no es va voler perdre aquell matí d’emocions del 20 de gener de fa un any a les escalinates del Congrés, on un negre escrivia el seu nom en la història al jurar el seu càrrec com a president dels EUA. Un dia especial per a molts, també per a qui va lluitar tota la seva vida contra dècades de discriminació i exclusió.
Acabava de fer 98 anys quan la vida de Height es va apagar ahir per sempre a l’hospital Howard University de Washington per causes naturals, segons va confirmar el Consell Nacional de Dones Negres, que va lamentar la pèrdua de la que va ser la seva presidenta durant quatre llargues dècades, impulsora d’una «llarga croada» a favor de la justícia racial i la igualtat de gènere des dels anys de la presidència de Roosevelt, durant la segona guerra mundial, fins als nostres dies.
Igual que molts negres del seu temps, va patir en carn pròpia els efectes de la discriminació quan va voler entrar en una escola universitària de Nova York però es van negar a acceptar-la perquè el centre adscrit a la Universitat de Colúmbia ja havia superat la quota de negres a les seves aules: dos per any. «Vaig trigar molt a adonar-me que era per una qüestió racial», reconeixia anys més tard en les seves memòries, Open with the freedom gates.
Sent jove es va unir a les protestes a Harlem en els anys 30, va treballar sense descans en els 40 perquè Eleanor Roosevelt s’unís a la causa dels drets civils, i una dècada més tard va pressionar Eisenhower perquè acabés amb la segregació a les escoles, una de les seves principals batalles, però no l’única. Des que els negres poguessin beneficiar-se de l’accés a vivenda pública fins a la fi de la segregació a l’Exèrcit, no hi va haver lluita en què no estigués ficada.
Sempre va tenir les dones en el centre de la seva actuació. Per això va discutir fins a cansar-se amb el president Johnson perquè designés dones afroamericanes en càrrecs governamentals.
Testimoni d’honor de la Marxa sobre Washington l’estiu del 1963, encapçalada per Martin Luther King amb el seu apoteòsic final amb l’històric discurs Jo vaig tenir un somni, anys més tard Height va lamentar que cap dona parlés aquell dia.
Els Obama van ser dels primers a unir-se ahir al cor de veus que van recordar la figura de Height, la «padrina» del moviment dels drets civils, una «heroïna» per a molts nord-americans. Les seves paraules estaven carregades de significat. ¿Qui s’hauria imaginat fa mig segle que un negre arribaria a instal·lar-se algun dia a la Casa Blanca? Obama ho va aconseguir fa 15 mesos i Dorothy Height encara va ser testimoni per veure-ho.
«Michelle i jo estem molt afligits per la seva mort», va dir Obama, que va ressaltar que a més d’entregar la seva vida per una causa justa i ser testimoni de cada manifestació en el llarg camí contra la segregació racial, al final de la seva vida va seguir treballant perquè els Estats Units fossin un país «més obert i inclusiu» sense que importés la raça, el sexe o la religió dels seus ciutadans.
El congressista John Lewis, conegut líder del moviment dels drets civils, va lamentar ahir la pèrdua d’una «gran nord-americana» que va oferir la seva «saviesa» i «orientació» per aconseguir que aquest món fos «un lloc millor».
El governador de Virgínia, Bob McDonnell, va ordenar que les banderes onegin a mig pal i l’alcalde de Washigton, Adrian Fenty, va proclamar el 20 d’abril Dia de Dorothy Height.
El seu nom està lligat al d’altres dones valentes caracteritzades per la lluita contra la discriminació, com Rosa Park, l’«heroïna» de Montgomery, que al no cedir el seu seient a un blanc en un autobús l’any 1955 va encendre la metxa del moviment pels drets civils. Sense elles la història no hauria estat igual. Sense elles potser hauria estat un altre el món pel qual van lluitar Martin Luther King o Malcom X.
Bill Clinton li va imposar la Medalla Presidencial de la Llibertat el 1994, un any després que el seu nom fos inclòs al Saló de la Fama de les Dones al costat d’altres protagonistes de la història, com Madeleine Albright, Hillary Clinton, Ella Fitzgerald o Katherine Graham, per mencionar-ne només algunes.
Deu anys després va ser el republicà George W. Bush qui li va
imposar la Medalla d’Or del Congrés. Dies abans de la seva mort parlava a la ràdio pública per recordar als joves que són beneficiaris del treball i els sacrificis de molts altres que van donar la seva vida per intentar que blancs i negres poguessin conviure algun dia en harmonia: «El més important ara és que no aneu pel vostre compte i que us uniu als altres. Organitzeu-vos, busqueu la manera de servir l’altre, ajudeu perquè això segueixi endavant».
