¿Què puc dir de les dones índies? Des de la meva arribada les he observat, he parlat amb elles i les he vist actuar. Si les hagués de definir diria que són unes tot terreny, en el sentit positiu de la paraula. I això que a penes hi ha dones soles en llocs públics, que en la majoria de les botigues hi ha dependents i no dependentes i que no atenen als restaurants.
A les classes mitjana i baixa índies, les dones aguanten tota la càrrega familiar. Normalment, realitzen les tasques més dures: carreguen pedres per construir carreteres, recullen la collita durant hores sota el sol, transporten sobre els seus caps mercaderia per vendre als mercats i solen ser víctimes de pràctiques laborals discriminatòries i explotadores. I, malgrat que cuiden i eduquen els fills i realitzen les tasques domèstiques, no tenen ni veu ni vot en la família. Una missió que se suma a l’assignada només de casar-se, tenir fills, de gran responsabilitat per l’estigma social que suposa no ser fèrtils.
A les grans ciutats, com Bombai, amb un pes més gran de la classe mitjana, les dones ho tenen molt més fàcil: accedeixen a l’educació i a feines més ben remunerades, i si bé una vegada casades segueixen sota la pressió familiar, les condicions són molt menys radicals i desfavorables que per a les dones de famílies pobres.
I a les classes altes, el canvi ja és abismal. Coneixen els seus drets i saben molt bé com utilitzar-los. En definitiva, una realitat molt complexa, tot i la igualtat que consagren la Constitució, les lleis i les polítiques governamentals.
En honor a totes aquestes dones índies que lluiten per canviar el seu paper en la societat, al setembre vaig ser testimoni al barri de Dahisar (nord de Bombai) d’un dels moments més esperats per Somriures de Bombai : la foto de família de les 200 professores i ajudants del projecte de 100 baluadis (guarderies i parvularis) en diversos slums (zones de barraques) de la ciutat, que donen educació a més de 3.000 nens.
El fet que hi hagi majoria femenina als nous projectes de l’entitat no és casualitat. Somriures de Bombai creu fermament en el paper de la dona i la seva enorme importància en el desenvolupament educatiu i laboral de les zones més pobres i deprimides del país. Un altre cas és el de l’aliança entre Somriures de Bombai i la contrapart local Streehitakarini , integrada per doctores i assistentes socials. Els seus components són les meves tot terreny preferides. Elles m’han ensenyat que tot és possible. Tenen entre 50 i 65 anys, són índies i lluiten cada dia pels drets de les dones dels slums de la zona de Dadar. Els ensenyen a tractar els seus marits, les formen en temes sexuals i estan a disposició per aconsellar aquestes dones gairebé sense educació i sempre que ho necessitin.
Shanta, una de les treballadores de Streehitakarini, em va comentar un dia: «Al principi, quan fèiem les reunions moltes dones no volien venir, desconfiaven de nosaltres, pensaven que els seus marits acabarien sabent de què s’hi parlava i les castigarien. Ara moltes vegades s’inventen excuses i menteixen als seus marits per poder assistir a les xerrades. Cada vegada se senten més capaces i amb força de fer un pas endavant. Es valoren més a si mateixes«.
Ana Andrés, Ciberdiari des de Bombai.
