A l’escenari, els actors expliquen la història d’un pare que pressiona a la seva jove filla perquè es casi amb un home molt més gran que ella, un comandant, i així solucionar els problemes financers de la família. La filla es resisteix, el pare la colpeja, tot i la intervenció de la mare i, finalment la noia amenaça amb suïcidar-se.
L’escena és familiar per a aquesta audiència de dones afganeses. Els matrimonis no consentits, precoços i forçats són una realitat en aquest país on, en la pràctica, el costum sol xocar sovint amb la llei. També aquesta audiència coneix bé el poder dels ‘comandants’, els caps de les milícies armades que van lluitar en els conflictes passats, però que, ja sigui per conveniència política o per la debilitat de l’estat afganès per exercir la seva autoritat, mai van ser desarmats.
Després de més de tres dècades de conflicte, aquest escenari, on es recreen els elements de les guerres de l’Afganistan, és un dels pocs fòrums on les dones poden enfrontar-se al trauma viscut i expressar els seus sentiments. Canviar la situació sobre l’escenari ja és un pas endavant per a una majoria de dones que senten haver perdut el control sobre les seves pròpies vides.
Malgrat els milers de milions de dòlars invertits en ajuda al desenvolupament per a l’Afganistan, les institucions del país segueixen sent febles i corruptes, i gairebé no hi ha voluntat política per aplicar les lleis i iniciatives aprovades.
Per exemple, encara que el govern va aprovar un pla de «justícia transicional», que tractava de reconèixer el patiment de les víctimes de la guerra i compensar-les, el 2007 aquesta va quedar sobrepassada per una altra llei que donava una amnistia a tots els que van participar en el conflicte, incloent-hi aquells que estaven acusats de crims de guerra, el que va deixar a molts afganesos amb la sensació de desemparament i que ningú els escoltava.
En aquest espai de dones – joves i grans, educades i analfabetes, de classe mitjana i pobres – Zahra Yagán convida a l’audiència a intervenir. «Vengui i digui’ns com canviar aquesta situació», els demana, encoratjant-los a superar les seves inhibicions.
Yagán és una facilitadora de Qanoon Guzari, un projecte de teatre impulsat per l’Organització Afganesa per als Drets Humans i la Democràcia (AHRDO, per les seves sigles en anglès), que tracta sobre els temes quotidians als quals s’enfronten moltes dones: patriarcat, matrimoni forçós, violència domèstica, falta d’accés a l’ocupació, divorci i costums com el Baad (lliurar nenes per resoldre disputes) i el baadal (canviar un matrimoni), ambdues sense tenir en compte el consentiment de les dones.
La pròpia Yagán va patir en carn pròpia la brutal experiència del matrimoni forçós, l’abús domèstic, el patriarcat i una pobresa feridora. Casada als 13 anys amb un home addicte a les drogues, Zahra va patir la violència a la llar i una extenuant misèria. Havia de treballar 16 hores al dia com a empleada en una bòbila per mantenir la família ja que el seu marit venia una darrere l’altra les poques pertinences familiars.
La majoria de les dones de la sala poden explicar situacions semblants tant en els seus veïnats com a casa seva. Farida Majidi té 39 anys i es defineix com una «dona sense educació». Va perdre a diversos membres de la seva família en la guerra. Un cunyat va ser assassinat pels mujahidins perquè treballava per al govern prosoviètic, un altre dels seus cunyats va perdre ambdues cames en l’explosió d’una mina antipersona, i dos nebots van ser abatuts per pistolers desconeguts. Quan la seva casa va resultar impactada per un míssil, la família va fugir i es va refugiar a l’Iran.
«Quan vam tornar a Kabul, jo no sortia de casa. Em feia por. Estava espantada per tot el que la gent em deia», confessa Majidi. El primer dia que ella va ser al taller de teatre, no va voler mostrar el seu rostre ni parlar. Ningú la va obligar a fer-ho. Però, a poc a poc, va anar guanyant confiança. «Vaig aprendre moltes coses. Em sento valent. Puc compartir les meves idees. Vaig decidir treballar fent artesanies a casa. Col.laboro en els ingressos de la família i el meu marit està també feliç. Ell mateix em va deixar aquí, a l’oficina d’AHRDO de camí al seu treball», diu amb orgull. El certificat d’AHRDO que declara que Majidi va completar les dues setmanes de formació és una cosa tan valuosa per Majidi que el guarda amb les seves joies.
El trauma emocional és potser el secret més ben guardat en les brutals guerres que van assotar l’Afganistan. Gairebé cada un dels afganesos ha perdut a un membre de la seva família o ha patit directament la brutalitat de la violència. Encara que es calcula que el 60% dels afganesos han patit desordres psicològics com a conseqüència de la guerra, amb prou feines hi ha equipaments destinats a salut mental, i els treballadors socials o comunitaris estan tot just començant a formar-se per fer front a aquest ingent mar d’angoixa.
Els homes són els que dominen en les estadístiques de morts, però són les supervivents, les dones, les quals pateixen les conseqüències de la violència psicològica i física a la llar, així com de la violència sexual. Les restriccions socials també han dificultat que les dones accedeixin a estratègies per encarar aquesta situació, incloent-hi la interacció amb xarxes socials més àmplies.
Wasima Amiri és una jove brillant d’uns vint anys que va posar en marxa la seva empresa de melmelades, conserves i altres aliments. La seva vida ara és relativament còmoda, però encara carrega amb el pes dels seus anys més joves quan la seva família va quedar afeblida per la malaltia del seu pare, que el va mantenir al llit durant onze anys fins a la seva mort.
«Abans de venir aquí, no podia compartir els meus sentiments. A casa, no tenia l’hàbit de parlar. Hi ha coses que no pots dir a la teva família. Hi ha temes que no puc compartir amb la meva mare o amb el meu germà perquè després els fan servir en la teva contra i surten a col.lació una i altra vegada. Aquí vaig poder obrir la meva ment i el meu cor».
Els canvis són tals que Majidi i altres dones fins i tot han fet propostes de llei, convençudes que el govern i el parlament poden fer passos concrets per millorar les seves vides. «Voldria que el govern facilités llocs de treball segurs per a les dones«, diu Majidi.
A Zahra Yagán li agradaria reforçar la llei per a l’eliminació de la violència contra la dona. «Això impediria que els homes actuessin violentament contra les seves dones a la llar. La violència segueix oculta en la família».
A l’Afganistan la llei impedeix que estranys, incloses les autoritats, entrin a la llar familiar, considerat com el castell i regne de l’home. «La llei hauria de permetre que les autoritats poguessin entrar sense problemes a la llar i dur l’home a la presó si saben que està abusant de la seva dona», diu amb vehemència.
Yagán va aconseguir escapar d’una situació de violència domèstica després del divorci. Però assegura que va ser el teatre el que li va donar estabilitat emocional, en permetre compartir la seva història amb altres dones.
