Una recent onada de refugiats procedents del Sudan ha provocat que el campament de Gidda, una extensa col · lecció de barraques i de cabanes de sorgo, s’hagi inflat fins a esdevenir un santuari per a més de 30.000 persones.
La majoria han fugit dels combats entre l’Exèrcit sudanès i els rebels nubis de la República del Sudan. Però amb menys de 24 quilòmetres entre el campament i la disputada frontera ja només 27 de primera línia de front, la violència mai se sent molt lluny.
Gairebé cada nit sentim el cruixit dels trets i ens vam despertar amb freqüència pel so dels avions sudanesos llançant bombes en la distància.
Alguns dies, els bombardejos aeris estan tan a prop que podem sentir les explosions, el que ens obliga a aixoplugar en els búnquers per motius de seguretat. Altres dies, els avions Antonov sobrevolen pel campament.
Molts nens quan senten les bombes comencen a caure. Corren terroritzats tan ràpid i tan lluny com poden. Les dones tendeixen a quedar-se, ajudant a aquells que no poden escapar.
Les dones i les nenes que viuen al campament de Gidda em diuen que és molt més segur ser aquí que als seus pobles a les Muntanyes Nuba, on nou mesos de lluita brutal han sembrat la por i el caos, i l’assalt sexual s’ha convertit en un fet comú. No obstant això, puc dir-te que Gidda no és un refugi segur.
Durant els últims mesos, mentre s’estableixen els programes del Comitè Internacional de Rescat per a les dones i nenes vulnerables que hi ha aquí, he sentit una història rere l’altra, el que em fa pensar en la força i en la resistència d’aquestes dones.
(…)
