La imatge podria ser la portada d’un fullet d’agència de viatges amb un títol com Terres llunyanes o Àsia de somni. No obstant, darrere de l’exotisme de les dones girafa i dels cèrcols de llautó que llueixen al voltant del coll com a símbol de bellesa i riquesa s’hi amaga una realitat menys agradable que la que una fotografia pugui evocar.
A l’estat tailandès de Mao Hong Son (nord-oest), fronterer amb Birmània, hi ha tres poblats que acullen els refugiats de l’ètnia dels kayan que han creuat la frontera. Però no són uns exiliats qualsevol. Elles, les dones kayan, són una mina d’or. L’efecte de coll estirat que s’aconsegueix oprimint amb cèrcols la clavícula cap avall i la cavitat de les costelles és una imatge que val milions.
Els kayan són una de les minories insurrectes que des de fa 42 anys lluiten contra el règim birmà per la independència de l’estat de Kayah. Com a conseqüència d’aquesta guerra, unes 140.000 persones de diferents minories ètniques birmanes, com ara els karen -a la qual els kayan pertanyen- i els shann, s’han vist obligades a fugir a Tailàndia.
Des del 1990 els refugiats birmans s’han establert en nou camps al nord tailandès. Però per als kayan la desgràcia de l’exili va ser menor per l’acollida que van rebre. «Van disposar un poblat per a nosaltres i van donar educació a les criatures», diu Ma Nang, que llueix nou cèrcols de bronze, a més de feixugues polseres als canells i als turmells. «El que no ens imaginàvem és que les concessions serien a canvi d’alguna cosa. El Govern tailandès va pensar a explotar la nostra imatge per al benefici del turisme», explica la jove.
Ban Mai Nai Soi, una petit poblat d’unes 25 cabanyes de bambú, es va obrir al públic el 1995 i rep uns 10.000 turistes a l’any, segons l’organització que s’encarrega que cadascun pagui sis euros. Una petita part se l’emporten les dones, a més d’un sou d’uns 40 euros per portar els cèrcols, i també en treu profit el Partit Nacional Progressista Karenni, que lluita per la causa.
Per a alguns visitants, com ara Vanessa Boccaccino, fer fotos del «zoo humà», com ella el qualifica, resulta gairebé vergonyós. «Sembla que estan contentes, però és una vida en esclavitud. No poden treure’s els cèrcols encara que ho vulguin», explica contrariada. «No se’ls treuen ni per dormir ni per donar a llum. Encara que no, no els cau el cap a terra si ho fan», fa broma el guia del Govern, que explica el peculiar folklore d’aquesta tribu d’origen mongol a una dotzena de turistes bocabadats.
Cada dia aquestes dones s’han de deixar fotografiar una vegada i una altra per visitants curiosos mentre fan les seves feines de cara al públic. Com si fos un circ, elles somriuen, traginen i comercialitzen petits souvenirs. De ben petites -uns 6 anys- i amb l’ajuda d’un especialista, a les nenes se’ls col·loquen els primers cèrcols, i els en van posant més a mesura que van creixent. El rècord són 27 i, de mitjana, les joies que porten pesen uns 8 quilos. Tot i que només queden 120 dones kayan a Tailàndia i en 12 poblats birmans.
«Les dones grans hi estem bé, aquí. Trobem a faltar les nostres cases, però la guerra no ens permet tornar-hi. Però per a algunes joves és com una presó, elles volen treure’s el llautó del coll i anar-se’n», explica una dona d’edat avançada que prefereix no dir el seu nom.
Des del 2005, l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) els ofereix el trasllat permanent als EUA i a Nova Zelanda. Fins ara uns 40.000 refugiats birmans han marxat a tercers països, encara que només uns 200 pertanyen als kayan. «El Govern posa impediments per deixar-los marxar», explica Kitty McKensey, de l’ACNUR. «Demanem als turistes que no visitin els seus poblats, ja que el fet que perdin el seu valor és l’única manera que els deixin marxar», conclou.
«Fa uns mesos vaig sol·licitar que em traslladessin a un altre país, però continuo a l’espera mentre que a altres birmans que van demanar l’oportunitat ja els ha estat concedida», diu Ma Nang. «Jo no vull portar ni aquests cèrcols ni aquesta roba. Vull una vida normal com la de les noies que ens vénen a veure. ¡Semblen tan lliures!», resumeix la jove, de mirada trista i ulls profunds.
