El ràpid envelliment de la població i l’oposició del Govern japonès a acceptar immigrants estrangers comencen a obrir les portes a l’ascens de les dones japoneses en un món laboral regit per conductes que no han canviat gaire des de l’era dels samurais.
El recent nomenament de la primera gerent d’una sucursal en els 128 anys d’història del Banc del Japó es va unir a la victòria electoral de Renho, una ex-model que va obtenir el màxim nombre de vots en les eleccions a la Cambra alta que es van celebrar l’11 de juliol passat.
Japan Airlines, per la seva part, anunciava també al mes de juliol el primer ascens femení a capità, el d’Ari Fuji, una pilot de 42 anys. Malgrat que el nomenament va servir per revelar que de 6.137 pilots de les aerolínies japoneses només tres són dones, l’avanç de la dona en el terreny laboral sembla irreversible.
«La tendència és clara i m’alegra molt llegir aquestes notícies», opina Junko Takahashi, productora de televisió, que també considera que «ja no és possible seguir contenint la força laboral de les dones».
Nombrosos estudis han assenyalat el desaprofitament d’una força laboral d’alt nivell educatiu a causa de pràctiques corporatives que releguen la dona a oficis secundaris o contractes que finalitzen amb el matrimoni dins de l’empresa.
Encara que la democratització que va seguir la derrota en la segona guerra mundial va aconseguir el vot femení i altres drets bàsics, la seqüència de vida més comuna comença per ser office lady (auxiliar d’oficina), continua com a esposa i passa a kyoiku mama (mare dedicada als estudis dels seus fills).
Una víctima dels extrems de la segregació en el món laboral explicava recentment en un simposi que es va realitzar a l’Instituto Cervantes de Tòquio que quan fa dècades els caps de secció buscaven candidats per a un nou projecte deien: «En aquesta secció podem comptar amb els senyors Suzuki, Kato, Sato i… dues noies». «Les dones no teníem ni nom», va afirmar Miyuki Takahashi, que actualment és la coordinadora general de l’Oficina de Diversitat i Desenvolupament de Nissan.
La seva divisió va ser creada per potenciar el nombre de dones no només dins de l’empresa sinó també com a compradores de vehicles, ja que, va afirmar aquesta executiva, «diversitat vol dir bons negocis».
Un dels factors citats sovint com a causa de la desigualtat de sexes al Japó és la presència en el seu idioma de nocions tradicionals que perpetuen actituds que es remunten a l’era Edo (1603-1868), quan predominava la cultura sexista dels guerrers samurais.
Que el lloc de la dona ha de ser la casa ho denota un dels termes més respectuosos per anomenar l’esposa, okusan, que es pot traduir literalment com a honorable senyora de l’interior. Menys afectuós i motiu habitual de xoc per als estrangers que treuen el cap a l’idioma és gusai (esposa estúpida), un terme usat pels senyors grans per presentar la seva parella i considerat una manifestació màxima de modèstia, una virtut molt valorada al Japó.
Els moviments feministes no han pogut eradicar les expressions sexistes i moltes japoneses amb idees avançades asseguren que moltes de les dones mateixes són les primeres a defensar el paper tradicional com a mare devota i com a mestressa de casa en exclusiva. Una estadística de l’Oficina de la Igualtat governamental va revelar que l’any 2008 les dones que dirigien una secció o un departament en una empresa només arribaven al 4,1%.
El ràpid envelliment de la població i les estrictes lleis d’immigració han obligat ara el Govern japonès a recórrer a les dones, afirmen els que asseguren que l’increment de la participació femenina en la força laboral té una motivació econòmica. D’altres adverteixen que l’augment del nombre de dones en posicions de més responsabilitat, i amb horaris laborals més llargs, implica retard del matrimoni o renúncia a tenir fills, i que accelerarà al seu torn l’envelliment de la població.
