La mort de la coreana Go Mi-Sun, coneguda en els ambients alpinístics com a Miss Go, aixecarà moltes controvèrsies pel seu mètode d’escalar les muntanyes més altes del món. L’alpinista va morir dissabte passat mentre descendia del Nanga Parbat (8.125 metres), en plena voràgine per convertir-se en la primera dona a escalar els 14 vuit mils del planeta. Miss Go havia completat l’ascensió al seu onzè vuit mil divendres a les sis de la tarda, força més tard de l’horari recomanat, i havia passat la nit al camp 4. L’endemà, quan descendia al camp base, va tenir una caiguda en un tram sense cordes fixes situat entre els camps 3 i 2, a uns 6.200 metres d’altitud. El seu cos sense vida va ser localitzat diumenge, mil metres més avall d’on va caure.
Miss Go va saltar a la fama de l’alpinisme per la seva manera particular d’encarar la cursa per coronar els 14 vuit mils. Els fruits des que es va marcar aquest objectiu no podrien haver estat millors, ja que, segons indica l’estadístic Rodrigo Granzotto en el web de seguiment d’expedicions de referència, s’ha convertit en la persona que ha conquerit més vuit mils en menys temps (deu en tres temporades). Però els mètodes que havia utilitzat no van trigar a ser criticats pels més experts, que els van considerar radicalment oposats a l’ètica alpinística. Miss Go s’havia fet rodejar d’un equip que utilitzava una logística gairebé militar. Això li permetia perdre el mínim temps possible entre muntanya i muntanya.
Mentre escalava un vuit mil, una part del seu enorme contingent ja s’havia plantat a la muntanya següent per equipar-la de dalt a baix amb cordes fixes. Segons la basca Edurne Pasaban, que va coincidir amb la coreana en l’ascensió al Kanchenjunga la primavera passada, l’abús de corda fixa era tan desorbitat que fins i tot permetia a l’alpinista pujar sense piolet. Miss Go tampoc dubtava a fer un ús indiscriminat de les bombones d’oxigen, que desvirtuen l’ascensió a una muntanya de gran altitud, i a envoltar-se de tants xerpes com fes falta per arribar a dalt del cim. Quan completava el descens d’un vuit mil ja l’esperava un helicòpter que la traslladava al camp base de la muntanya següent, que ja havia estat equipada pels seus sequaços.
El projecte de Miss Go era tan mil·limetrat que tenia previst completar la seva gesta la tardor que ve, amb la qual cosa hauria pujat cinc vuit mils en una sola temporada. Després del Nanga Parbat s’havia de traslladar al Gasherbrum 1 (8.080 metres) i a la tardor volia completar els 14 vuit mils amb l’ascensió a l’Annapurna (8.091 metres), molt desaconsellada en aquesta època.
Però la cursa es va acabar dissabte passat, amb la caiguda al Nanga Parbat. Les circumstàncies en què es va produir no han estat aclarides i caldrà veure si el mètode de Miss Go va tenir part de culpa en la seva mort. L’alpinista potser no va considerar que, quan el cos s’exposa a més de 8.000 metres, pateix un desgast molt fort. Qui sap si el cansament acumulat en les expedicions anteriors podrien haver estat clau en la seva caiguda, tot i que potser només va ser un accident fatal com tants d’altres hi ha hagut en la història de l’alpinisme.
Sigui com vulgui, la seva mort evidencia que la pressa és mala consellera, i hauria de fer reflexionar responsables d’expedicions similars. L’alpinisme de Miss Go estava ple d’irregularitats i tenia poc a veure amb les expedicions més o menys pesades, però sempre honestes, de dones com ara Edurne Pasaban, Nives Meroi i Gerlinde Kaltenbrunner, tres alpinistes que, amb les presses més controlades i amb més coneixements i aptituds, també volen ser les primeres a escalar tots els vuit mils.
