Sara Lovera és periodista mexicana i experta en qüestions de gènere i periodisme no sexista. Va ser una de les cofundadores de CIMAC (Comunicación e Información de la Mujer), agència de notícies i informació sobre la condició social de les dones, i és membre de la Xarxa Internacional de Periodistes amb Visió de Gènere.
També va coordinar la investigació sobre feminicidi a la Cambra de Diputats mexicana entre 2005 i 2006 i va ser candidata al Nobel de la Pau 2005.
Sara Lovera va participar l’any passat a Barcelona en el seminari Gènere i salut de les dones a la societat i als mitjans de comunicació, organitzat per la Fundació Sida i Societat amb suport de l’ACCD.
L’era de la comunicació global ha permès l’aparició de molts i diferents mitjans de comunicació però encara persisteixen els estereotips tradicionals sobre el paper d’homes i dones en la societat. Són infranquejables aquests murs?
En l’actualitat, sí, perquè segueix dominant una idea del que ha de ser, fins i tot en la comunicació dels nous mitjans, que no estan canviant de manera important els continguts. Crec que hauríem d’iniciar un procés d’educació col·lectiva. Jo l’anomeno escola itinerant: anar amb els qui construeixen aquests nous mitjans a debatre i a fer-los explícit que no poden seguir ometent les dones, la meitat de la població.
Després de les grans batalles feministes dels anys 60 i 70, com s’entenen els feminismes avui dia? Tenen encara una perspectiva transformadora?
Abans de tot, hi ha diverses versions de si hem avançat com a resultat de la revolta dels anys setanta. Jo crec que ha canviat la societat en el seu conjunt. El capitalisme va afavorir la sortida de les dones a l’espai públic perquè va disminuir el salari dels treballadors, va empobrir les famílies i això va obligar a trencar el costum que les dones estiguessin només en l’esfera privada.
Crec que això s’ha viscut amb una sensació d’avenç, perquè en efecte les dones van anar a escola, al segle XX, com un canvi molt important, de manera massiva, que no havia succeït en els 5.000 anys anteriors de la història de la Humanitat. Però precisament ara estem en un moment en què és més vigent que mai el feminisme perquè, malgrat aquesta sensació de progrés, aquest miratge de participació i d’ubicació de les dones en tots els àmbits, ens estan matant.
Que vull dir amb això? Que ha augmentat a tot el món la violència contra les dones i que això ens revela l’existència d’una resistència, no només de la societat masculina, sinó de l’aparell i el sistema que estructura governs i polítiques concretes.
Enfront de totes aquestes coses és increïble que amb tant discurs, tanta lluita des de la Revolució Francesa, encara a nivell global les dones no aconseguim tenir més que el 14% del total d’escons als parlaments. És increïble. Si ens fixem en països concrets, els mes avançats poden arribar a tenir fins al 40%, però la paritat no existeix i no hi ha cap país on s’hagi tancat la bretxa de la desigualtat entre els homes i les dones.
Quin paper pot jugar-hi el periodisme i els seus professionals?
Si compleix amb la seva tasca de servei públic realment pot contribuir a informar sobre els nous fenòmens i les antigues discriminacions. Crec que els mitjans de comunicació són un actor, en aquest procés de canvi i en aquesta utopia, molt important. Els seus professionals haurien de tenir consciència per avaluar d’una altra manera les notícies, per valorar i jerarquitzar d’una altra manera l’impacte. I informar d’una manera més correcta, és cert, ha d’incloure a tots els actors, ha de mirar realitats noves que ara no té en compte, va a les palpentes.
El periodisme no s’ha adonat de les transformacions socials que hi ha hagut perquè les dones ja han sortit a l’espai públic. Jo crec que aquí passa per democratitzar els mitjans. Això és tornar-los a la seva funció social i pública i professionalitzar-los. Un bon professional del periodisme ha d’explicar què fan les dones i què els passa, sinó no és un bon professional.
Qui pot tenir més incidència en la perspectiva de gènere: els mitjans de comunicació o el sistema educatiu?
Jo crec que haurien d’estar encadenats. Al sistema educatiu hi ha hagut molts obstacles, i hi ha hagut molt poc interès polític d’invertir en la transformació dels i les professionals de l’ensenyament. En alguns països, desconec el cas espanyol i el català, tenim un professorat molt envellit, molt inflexible.
Per exemple, a Mèxic tenim una dreta que ha estat cremant llibres de text perquè informen sobre l’aparell masculí i femení de reproducció. Ni tan sols sobre sexualitat, és del tot increïble. Aquí tenim un paper molt important que jugar tots junts: la informació i l’ensenyament. Jo crec que l’ensenyament encara no ha aconseguit transformar-se i aquest és un problema que venim arrossegant.
Davant l’immobilisme i els atacs dels integrismes religiosos, específicament en qüestions de salut sexual i reproductiva, quin paper han de jugar els mitjans de comunicació?
Jo crec que els mitjans de comunicació han estat socis històrics de l’endarreriment. Pel que comentàvem en el seu moment: perquè no en són responsables els treballadors sinó els editors, els interessos econòmics, les relacions que hi ha entre els amos dels mitjans i el poder real.
Però a l’Amèrica Llatina ara estem vivint un retrocés, i això seria invertir totalment la situació. Imaginem-nos que ens tornessin trenta anys enrere, després que hem aconseguit treballar les qüestions de salut sexual i reproductiva, l’anticoncepció d’emergència, que la medicina i la investigació científica ens han fet avançar. És com una regressió sobre la qual prefereixo no raonar gaire…
Què ha de fer la cooperació per actuar amb perspectiva de gènere?
Jo crec que la cooperació hauria de fer un esforç per entendre la realitat dels països on actua. Perquè aquí hi ha també una enorme desigualtat i hi ha un enorme perjudici, jo diria que una discriminació, quan es pensa des de la idea occidental, tradicional i europea el que necessiten els països del sud. Em sembla que no s’ha llegit molt bé la seva realitat per a algunes coses.
I en un altre sentit, la cooperació ha anat retirant diners per a les dones perquè hi ha una interpretació dels països, del poder, que no té perspectiva de gènere si no és novament discriminatòria, que seran els homes els que si es convencen resoldran el problema. Em sembla que sí, que necessitem que els homes es transformin, però això no vol dir que que no hàgim de seguir treballant amb les dones. Perquè ells sobreviuen gràcies al fet que moltes dones no s’han transformat. Ens cal molt per fer aquí.
Ells poden actuar perquè encara no som capaces d’aplegar un milió de dones a la plaça del Zócalo de Ciutat de Mèxic per cridar que ni una dona morta més. I aquesta és la societat, aquestes són les dones que hem de seguir transformant. Aleshores, si hi hagués realment decisió d’aplicar una política transformadora i de gènere des dels governs i des de la cooperació, caldria ampliar els recursos. I em sembla que de vegades s’aboquen molts recursos en qüestions que només interessen as països desenvolupats i no als del sud.
