El 15 de maig, el per llavors director gerent del Fons Monetari Internacional (FMI) era detingut a l’aeroport de Nova York quan es disposava a volar cap a París, acusat d’haver intentat violar una treballadora d’un hotel de luxe de Manhattan.
Poques hores després, tota França contemplava estupefacta la imatge retransmesa per televisió de Dominique Strauss-Kahn, emmanillat, amb l’abric decantat i la cara amb estralls de cansament, escortat per dos membres de l’FBI, caminant d’una comissaria de Nova York a un furgó que ho havia de traslladar a la presó.
La notícia es va convertir en un terratrèmol informatiu que va sacsejar (i encara sacseja) de dalt a baix la societat francesa: des de les primàries socialistes i el futur polític de França fins a la relació home-dona. Alguns comentaris i reaccions fets a recer de la detenció i de la filtració de les primeres dades van treure a flotació, segons el parer de molts, un masclisme larvat que anava molt més enllà del cas (i del futur judicial de DSK).
Valérie Toranian, de 48 anys, cap de Redacció de la revista francesa Elle , va publicar enmig de la tempesta mediàtica un editorial que va ser molt comentat a França i que es titulava Mai més. En ell explicava el que, segons ell, deixava al descobert el cas DSK a França: una misogínia quotidiana feta de confusió de rols, por, abús de poder i masclisme que contribuïa a la confusió ja que no separava convenientment, en la vida quotidiana, la seducció de l’assetjament.
També que malgrat el treball de les feministes dels anys setanta i vuitanta, tot i les lleis redactades i aprovades des de llavors a França, en els instituts s’escoltaven coses que ni tan sols la pròpia Toranian havia escoltat quan estudiava.
“El vaig escriure, entre altres coses, perquè em van cridar molt l’atenció certes coses que deien els polítics en els debats televisats i la gent al carrer, que deien els homes però també les dones, que se sentien fins i tot en aquesta Redacció, habitada, se suposa, per dones cultes, modernes i alliberades. Vaig sentir, per exemple, que ningú pot obligar a una noia a fer una felació, que això no es pot considerar abús“, explica.
Al seu despatx situat al nord-oest de París, amb les parets folrades de portades de la revista que dirigeix, Toranian, que ha participat des de llavors en diversos debats sobre aquest assumpte, insisteix: “Hi haurà un abans i un després després del cas DSK, independentment que quedi lliure o no“.
“Aquí s’han discutit i s’ha parlat de coses de les que mai es parlava, com per exemple aquesta crida Seduction a la française, en realitat molt llatina, que pot ser encantadora però que pot també degenerar en un lligar pesat i fins i tot en un autèntic assetjament sexual. D’aquest tipus de seducció sempre han fugit les feministes nord-americanes, molt més rígides en aquest aspecte“.
Ja en el seu famós editorial, Toranian prevenia contra un atac de seductor per antonomàsia i contra el puritanisme. “No anava per aquí la cosa, és clar. Això no és un procés contra el sexe, ni contra l’home de sexualitat compulsiva -o la dona-, això no té res a veure. He sentit comentaris del tipus: ‘És un seductor imparable, no és estrany que acabi sent un violador’. No té res a veure una cosa amb una altra. Hi ha homes amb una riquíssima i variada vida sexual que no són ni assetjadors ni violadors. I al contrari”.
En tot aquest cas, Toranian denuncia la recurrent utilització d’estereotips: “Primer, la dona abnegada, pobra, negra: la santa. Després, la puta”. I també el fet que, amb l’alliberament sexual del segle XX les dones “sembli que hagin de suportar actes ultratjants”.
I ho explica: “Aquí jo he sentit a dones que asseguren que no denunciarien un assetjament sexual, o que algú els toqui el cul per no voler ser considerades com a dones poc alliberades, o estretes. I una altra vegada la mateixa frase: no té res a veure una cosa amb una altra”.
I DSK? Encara té futur polític? “La política és una activitat estranya. Jo he vist a molts polítics renéixer 10 anys després d’una recaiguda. Strauss-Kahn és un animal polític i, encara que ara sembli mort políticament, ningú sap el que passarà en el futur. Em considero completament incapaç de preveure el seu futur”.