Cada cançó de l’Anna Roig i L’Ombre de Ton Chien és una rondalla en la qual mariners, sirenes i assassines en sèrie es converteixen en els protagonistes. Combinant el francès i el català, el grup de l’Alt Penedès llança el seu nou disc al mercat, Bigoti Vermell , una proposta innovadora que consolida el seu estil propi i fa de la cançó tota una obra de teatre.
Jacques Brel està molt lligat al nom del vostre grup. En quina situació i per quin motiu vau decidir coronar la vostra música amb el nom de L’Ombre de Ton Chien?
Quan vam començar érem un grup dedicat a fer versions de cançons franceses. En escollir nom pensarem en l’última frase de la cançó Ne em quitte pas de Jacques Brel, una frase que a mi sempre m’havia agradat molt i que, treta del context de la cançó, podia semblar simpàtica.
Quines són les influències que Anna Roig i L’Ombre de Ton Chien precisa per crear el seu propi univers musical?
Vam estar 3 anys versionant cançó francesa, per la qual cosa podem dir que aquest estil (els autors més clàssics i els actuals) han estat les nostres principals influències. Alhora, dins del grup, cadascun dels cinc músics que ho formem escoltem altres estils, i és per aquesta raó que, de vegades, és difícil posar una etiqueta a l’estil dels nostres arranjaments.
Quina qualitat us aporta la ‘chanson’ que altres gèneres musicals no han aconseguit?
De la ‘chanson’ hem conservat aspectes com la importància que la lletra i la música vagin en una mateixa direcció i també un altre aspecte que es percep en els nostres directes, la interpretació ‘teatral’ de les cançons.
Què nou concepte crearies amb tal de definir el vostre estil musical?
Nosaltres tenim molt clar quin és el nostre estil musical: cançó. El que pot ser costa més de definir és l’estil dels nostres arranjaments, encara que tenen clars tocs de jazz o de pop.
Amb quins altres artistes de l’àmbit nacional i internacional us sentiu identificats, ja sigui per la manera de crear música o bé pel missatge que voleu transmetre amb les vostres cançons?
En el panorama actual de la música en català hi ha molts grups amb els quals ens sentim identificats. D’una banda està el fet que estem vivint un mateix moment, d’altra banda que ens expressem en la mateixa llengua i, finalment, que cadascun dels grups aposta per potenciar el seu propi univers sense complexos. Crec que aquests aspectes ens uneixen.
A nivell internacional, quan vam començar hi havia un grup que es diu París Blego (que ara està bastant inactiu), amb el qual ens sentíem bastant identificats.
Què atorga de nou Anna Roig i L’Ombre de Ton Chien al panorama musical català?
Com tots els grups amb els quals tenim el plaer de compartir moment i escenaris, tenim la nostra peculiar manera de fer les cançons i presentar-les. A part del fet de cantar en francès, que no és molt habitual, el nostre projecte cuida molt el directe, de manera que no sigui solament un moment on escoltar les cançons, sinó que sigui un espectacle en el qual fer viatjar als espectadors a través dels sentits.
Cada cançó que heu compost s’aproxima a la definició de conte. I com succeeix en els contes, no hi ha cap de les vostres cançons que s’eximeixi de tenir un fort rerefons interpretatiu, com ocorre amb Bigoti Vermell, la cançó que dóna nom al vostre nou disc. Què hi ha darrere de la frase et pintaré un bigoti amb boli vermell?
Jo sóc qui escriu les cançons i és per aquesta raó que totes tenen darrere una mica del que és la meva forma de veure la vida. En el cas de et pintaré un bigoti amb boli vermell, el fet de pintar bigotis no és gens més que l’intentar veure d’una altra forma aquelles coses que ens han fet mal i, pintant-los un bigoti simbòlic, arribar fins al punt de somriure pensant en aquestes coses.
El disc Bigoti Vermell, en quins aspectes ha suposat una evolució pel que fa al vostre primer disc, Anna Roig i L’Ombre de Ton Chien?
Es tracta d’un disc més madur. Així com l’altre va sortir de recuperar algunes cançons que ja feia temps que havia fet barrejant-les amb algunes noves – una mica com un ‘collage’ -, aquest segon disc ha estat molt més pensat a nivell de sonoritat des de l’inici i s’ha buscat portar-ho una mica més lluny a nivell de producció, incorporant alguns arranjaments de cordes, vents, percussions… És un disc més complet també.
Actualment esteu de gira per Catalunya. Us va deixar amb bon gust el concert del passat 22 d’octubre en el Teatre Principal de Badalona?
El concert en el Teatre Principal va ser genial! Ens vam sentir molt recolzats pel públic, que constava de gent de totes les edats i que se’ls veia amb ganes de viure intensament cadascuna de les cançons. Sempre que hem estat a Badalona ha estat especial, també quan vam venir per les Festes de Maig.
