Teresa Alsina, una dona de 70 anys que pateix fibromiàlgia i depressió després de la mort del seu marit, s’ha convertit de manera involuntària en un dels símbols de la protesta dels indignats de plaça de Catalunya.
Teresa té un deute de 160.000 euros contret amb CajaSol per avalar un préstec que el seu fill, David Colmenero, no pot pagar perquè està sense feina. Per això, CajaSol s’ha quedat amb el pis, situat en un dels barris més humils de Badalona. Concretament al número 257 del carrer Marquès de Montroig, un dels blocs que segueixen el traçat de l’autopista del Maresme.
L’entitat bancària vol executar el desnonament de l’habitatge perquè se l’ha quedat en propietat. Però la presència de mig centenar de joves i una muralla de cartells en contra dels desnonaments el passat 25 de maig va obligar a suspendre l’actuació per segona vegada.
Per l’afectada i el seu fill la concentració pacífica va ser «un èxit inesperat i una alegria molt gran». I també per als concentrats, que van recordar la seva oposició a les execucions hipotecàries i els desallotjaments de les famílies afectades.
La presència de joves que es van traslladar des de l’acampada de la plaça de Catalunya de Barcelona fins al barri de Sant Roc de Badalona no només tenia un component reivindicatiu, sinó que també era una mostra d’agraïment cap a Teresa, que malgrat la seva malaltia va estar en l’acampada donant suport als manifestants. «Nosaltres també som una part dels cabrejats», explica David, que considera «una vergonya» la supeditació del sistema polític a les entitats bancàries.
L’ordre de desnonament del pis de Teresa Alsina s’havia fixat, en principi, el passat 6 de maig, però en aquest moment el seu fill ja havia contactat amb la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH). La presència del col.lectiu va incomodar aquest dia a la procuradora de CajaSol, que «amb una actitud xulesca i provocadora va crear moments de certa tensió», segons van definir membres de la plataforma.
Dies després, Teresa va rebre una nova ordre de desnonament que les mobilitzacions també van aconseguir suspendre. David es preguntava llavors si el jutge tenia por d’anar a casa de la seva mare perquè havia demanat presència policial, però finalment no va arribar ningú.
Un cop confirmada la suspensió del desallotjament, Teresa es va aixecar del seu llit i va baixar al portal de casa per agrair la presència dels manifestants: «Avui he estat jo, però demà li pot tocar a qualsevol», va dir Teresa, que va destacar la necessitat d’anar «tots junts i recolzar-nos com ha passat avui».
El seu fill, eufòric, ha assegurat no tenir paraules «per agrair la mobilització d’avui» i ha afegit que la seva lluita havia de servir «per canviar alguna cosa» i perquè la societat es doni compte que el sistema és «injust». Amb un to reivindicatiu i incitant als manifestants que ho seguissin, va sentenciar que «quan ens posem, tots podem».
Tot i que Teresa manté totes les seves pertinences al pis, aviat hi haurà nova data per executar el desallotjament.
