Com en els contes que ens feies viure amb l’emoció a flor de pell, la teva presència planarà per sempre més en el nostre paisatge, i es farà sentir més quan el vent bufi i faci sonar les canyes que, convertides en flautes, cantin secrets i misteris; o quan escampi amb brisa suau damunt la immensitat del mar polsim màgic de raigs de llum astral esmicolada, omplint-lo de miralls que, com lluernes fugisseres, es gronxen en les ones un matí assolellat o una nit d’intensa lluna plena.
Com en els contes que ens feies viure com a motor per a descobrir i estimar la llengua, una nova llengua o la nostra llengua heretada, la teva gràcia per enredar la mort una i altra vegada i fer-la esperar i allunyar-la, quedarà per sempre més en el nostre equipatge, evocant la teva tenacitat i fortalesa, el teu rostre somrient i la teva paraula amable. Qui pogués, Dolors, a la mort, tornar a enganyar-la!
Intento retenir les llàgrimes asseguda a la meva taula de mestra, davant dos alumnes que s’han quedat a recuperar feina durant l’hora d’esbarjo. He mirat el correu, i he vist el missatge… Escolto el brogit que puja del pati, i voldria parar el món uns instants, voldria cridar, parlar-los de tu, explicar-los un conte en homenatge. I plorar totes les ganes que en tinc. Però es fa tard i aviat tocarà començar la classe. Tocarà posar presència d’ànim davant d’aquests joves a qui intento ajudar a desvetllar el gust per aprendre, i a descobrir i estimar la història i la parla de la nostra terra. Descobrir, estimar, una terra, una parla… Dolors, Dolors Flamerich, ens queden tantes coses de tu, i tantes per fer-ne…
Les dues grips d’aquest hivern m’han fet postposar la propera visita, per prudència – tan vulnerable era el teu sistema inmunològic! – i em pesen els presents a punt de solfa que quedaran orfes. M’aferro a la màgia i la força de la darrera estona plegades, – tampoc fa tant, intento consolar-me debades -, la mateixa màgia i força amb què embadalies infants i adults tot fent-los viure el poder creatiu dels contes, la màgia i el poder que converteix el dolor i les males notícies en intensitat d’amor i donació, i l’asèpcia i fredor d’una habitació hospitalària en la càlida riallada plena d’il·lusions i energia, malgrat sentir rondar la mort ben a prop… qui pogués tornar a enganyar-la, Dolors, com en els contes, qui pogués tornar a enganyar-la!
Voldria tenir la Flor romanial a les mans i fer-te un beuratge, i desvetllar altra vegada els teus ulls adormits. Que no arribés encara aquell moment en què diem que vet aquí un gat, que s’acaba el conte, que no arribés, Dolors, que tot fos un miratge.
Però ens toca ser com els valents de la història, els que afronten els reptes amb coratge i determinació. Ens toca assumir que a la mort l’has guanyat amb la vida que has portat, amb el teu mestratge que viu en centenars, milers de mestres i criatures, mestratge professional i mestratge humà, lliçons de vida; i l’has guanyat en les vivències de tots els qui has estimat, en les paraules i el gest dels teus fills, dels teus nets, dels teus familiars i amics, dels i les companyes de feina… de tots els qui et farem viure en les petjades que ens has deixat. Però que és aquest el triomf, no un altre. Que ens haurem d’acostumar a no tenir-te, només pensar-te. I que serà dur trobar-te a faltar!
Pots llegir també «Dolors Flamerich, una dona de conte«
