Una imatge val més que mil paraules.
I en aquest sentit, mostrar els treballs que han elaborat al llarg de tres mesos els ha servit, sense obrir la boca, per donar a conèixer determinats aspectes de les seves vides. De les seves històries personals.
En total, més d’una cinquantena, les protagonitzades per quatre grups de dones del barri de Sant Roc de Badalona, totes elles de diferents edats, cultures i procedències que diàriament tracten de conviure i de conèixer-se en un territori de l’àrea metropolitana històricament estigmatitzat.
Aquests dies, totes elles han estat les protagonistes al Palau Robert de Barcelona, el jardinet del qual ha acollit l’exposició Arpilleres, dones cosint històries, un títol que revela la manera d’expressar les seves vivències: la roba de sac, el brodat, les teles, la llana i altres materials.
Tots barrejats i donant forma a tapissos que narren la vida quotidiana d’aquestes persones, les seves inquietuds per la família, per la salut, per la formació i la cultura, per la vida social del barri, per les diverses tradicions i costums culturals. I també, i sobretot, les seves memòries dels processos migratoris que han viscut en primera persona, així com records de la guerra i la postguerra, tot posant de manifest que les desigualtats de classe social i de gènere segueixen regint la vida de moltes dones.
És en aquest mar temàtic on suren els diferents treballs de l’exposició. La lumbre gitana, d’Amparo Moreno, mostra dues dones d’aquesta ètnia a la vora del foc, mentre que Las manos de henna de Sara Anadaluci, reprodueix amb fils de color daurat la pols que tenyeix les mans de moltes dones procedents del món aràbic que han arribat, arriben i continuaran arribant a Badalona en el futur.
Per la seva banda, La mujer árbol de Manoli García suposa una indiscutible metàfora d’aquell o aquella que, lluny de la seva terra, s’arrela a una altra per seguir el seu curs vital amb els millors fonaments. La Isabel Alcalà, però, mira al passat amb nostàlgia i, en Vareando las aceitunas, rememora aquelles jornades de sol a sol a la vora de les oliveres del camp de Càceres.
Molt més lluny, en algun indret del Magrib, Tahira Qammar rememora Mi casa, la Meca i la Medina, mentre que Sadaf Akram recorda algun dels primers viatges en avió des del Pakistan cap a Barcelona.
El present i el futur, ja a Badalona, també té un espai en la mostra, amb exemples com els matins i les tardes a la plaça de Sant Roc, l’anomenada «plaza Roja», o l’església i l’ambulatori del barri.
Amb aquest projecte impulsat per la Fundació Ateneu Sant Roc, les dones «han après les unes amb les altres», diu fent servir el nom d’un dels tapissos Pilar López, coordinadora d’aquesta iniciativa. «A banda de compartir un esforç i d’adonar-se que poden fer treballs de qualitat com aquests, entre elles han intercanviat experiències i han conclòs que les separen moltes menys coses que les que les uneixen», resumeix.
