M’ha vingut a la memòria, mentre llegia l’article de la Marina Llansana a l’ARA, sobre Nativitat Yarza. I he pensat que no volia deixar passar ni un minut més sense esmenar aquell oblit literari.
Fa un parell d’anys vaig assistir, convidada, al lliurement de premis dels Jocs Florals de Sant Jordi, a Sant Roc (Badalona). La comunitat educativa d’aquesta zona, articulada en el teixit participatiu de diferents plans comunitaris i actualment en el marc dels Plans educatius d’entorn, celebra cada any, per Sant Jordi, un seguit d’actes literaris i culturals que mobilitzen professorat, alumnat i famílies del conjunt de les entitats i centres educatius, en una jornada molt participada i celebrada. El meu paper incloïa una petita dissertació sobre la importància dels Jocs Florals a la nostra terra, i un breu recorregut literari enfocat a al·lentar als joves seleccionats a seguir escrivint, a fer-se seva la literatura.
En el meu breu parlament, que es remuntava als primers Joglars i Trobadors vaig oblidar, però, fer ènfasi en el silenciat paper de les dones en tot aquest recorregut, menció que hauria reforçat la feina que s’estava fent durant aquella setmana al centre seu del lliurement de premis – visibilitzar el paper de les dones en la història de la humanitat -, però del que jo no en tenia cap notícia. La meva «pífia», però, passà desapercebuda a la majoria d’assistents, perquè encara estem instal·lats en la cultura de la invisibilització de l’aportació femenina al relat de la història.
De l’actual cultura de la paritat em preocupa que pugui emmascarar els mèrits propis. Rescatar de l’oblit les dones que han fet història – musical, científica, política, filosòfica, educativa, literària… – és un deure, un deute. No es tracta de trobar noms per fer veure que, sinó de donar la rellevància que es mereixien i no van tenir pel simple fet de ser dones. Una altra cosa és, a més, valorar si es donen les condicions d’igualtat d’oportunitats.
Però és que quan parlem de rescatar les dones de sota la llosa de silenci que la història oficial ha llançat sobre d’elles per eliminar el seu protragonisme, estem parlant de dones que ja han fet les seves aportacions a un nivell que, si haguessin estat homes, els hagués valgut un espai de reconeixement en les fites històriques.
En qualsevol camp del pensament, del coneixement i de l’acció, ens han robat un llegat imprescindible. I no és només tota la saviesa que va desaparèixer amb la crema de bruixes. És les aportacions i és també la confiança, el model que diu que una dona pot fer-ho. I que pot fer, si vol, amb un estil propi, un estil de fer que suma al conjunt de l’estil de fer de la humanitat.
I així arribem a les trobadores, les trobairitz, uns personatges de la literatura que trenquen l’esquema que acostuma a situar la dona com a subjecte passiu de les cançons d’amor i de tota la cultura medieval. Tibors de Sarenom, la Comtessa de Dia, Almucs de Castelnau, Iseut de Capio, Azalais de Porcairagues, Maria de Ventadorn, Alamanda, Garsenda de Provença, Clara d’Anduza, Azalais d’Altier, Castelloza, Bieiris de Romans… Són noms que no vaig llegir mai quan estudiava literatura.
La informació que sobre elles ha publicat l’Institut Català de la Dona és molt documentada i aclaridora. També és molt recomenable la informació publicada al web Els Trobadors Catalans, que inclou un esment a les trobairitz i a l’amor cortès, tot i que les considera una minoria.
