Fa cinc anys, vam entrevistar a la cerdanyolenca Alicia Alonso amb motiu del seu subcampionat d’Espanya. Aleshores la jove judoka del Judo Badia era una promesa en ferm que ja començava a acumular els seus primers èxits. Ara, cinc anys més tard, Alonso ha continuat afegint títols al seu palmarès, sobretot els dos campionats d’Espanya en la categoria de + 78 kgs., l’últim aquest mateix any. Malgrat que no ha aconseguit el somni d’arribar als Jocs Olímpics de Pequín , mira el futur amb optimisme i ambició i desitja participar a Londres 2012 . A més, Alicia Alonso també dóna classes de judo i, fora de l’esport, l’any que ve acabarà Arquitectura. Tot un exemple a seguir.
Fa uns mesos et vas proclamar campiona d’Espanya per segona vegada en els últims tres anys. Com vas viure aquest títol?
La veritat és que no es viu com el primer cop que el vaig guanyar. La il·lusió és la mateixa però vaig afrontar el campionat amb unes sensacions diferents. Em vaig imposar a mi mateixa la pressió de tornar a guanyar el títol i, a sobre, és el que esperava tothom. Per tant, tenia més nervis i també més responsabilitat.
És l’èxit més important de la teva carrera o hi ha algun altre títol que t’hagi fet més il·lusió?
És un dels èxits més importants que he aconseguit, però tal vegada per mi el millor va ser quan vaig fer cinquena del món al mundial júnior i em vaig quedar a un pas de la medalla. Un altre títol que recordo amb molta estima és un campionat d’Europa en el qual vam aconseguir el bronze per equips i vaig haver de decidir els tres últims combats.
Després d’aquest títol no vas poder sumar els punts necessaris en el circuit europeu per competir en els Jocs Olímpics de Pequín, en part per la falta de suport de la Federació Espanyola de Judo .
Sí, ha estat així. La Federació Espanyola no s’ha comportat adequadament ja que no tracta tothom amb el mateix criteri i, per tant, no ofereix les mateixes oportunitats. En el meu cas, la Federació no em va donar totes les sortides que em corresponien, de les quals totes puntuaven. D’aquesta manera em va resultar impossible aconseguir la plaça. Més tard, en el Campionat d’Europa de Lisboa vaig anar a per totes. Havia d’arribar a la final, és a dir, classificar-me primera o segona per estar a Pequín, però al final no va poder ser.
Després d’aquesta decepció i amb 29 anys, t’has plantejat posar punt i final a la teva trajectòria esportiva?
No, ara per ara no. Em trobo bé físicament ja que no he tingut lesions greus i mentalment també estic bé i amb ganes de seguir competint.
Per tant, encara tractaràs d’arribar a Londres 2012.
Sí, si les lesions em respecten lluitaré per estar als Jocs Olímpics de Londres.
A Espanya t’has proclamat campiona dues vegades i també has estat campiona de Catalunya diversos cops. Ara l’assignatura pendent és millorar els resultats a nivell europeu. És aquesta la motivació que trobes per seguir competint?
Sí, aquesta és la principal motivació i la principal assignatura pendent. Penso que no he de treballar més sinó segurament d’una manera diferent. A més, ara tinc més experiència i he de treballar molt i, sobretot, millor.
A més del judo, et queden poques assignatures per acabar els teus estudis d’Arquitectura a la UPC . En una entrevista que et vam fer fa uns anys, ens deies que gaudies molt entrenant-te i que no havies hagut de fer molts sacrificis per practicar el judo a alt nivell. De totes maneres, com has compaginat durant aquests anys la carrera amb les exigències del judo?
La veritat és que cada vegada les coses s’han complicat més i no he tingut cap ajuda per part de la universitat. Tot el contrari, no tenen cap pla per a esportistes ni pensen en cap moment en ells. Per tant, ho he pogut tirar endavant amb paciència i amb constància.
Com és un dia qualsevol en la teva vida?
M’aixeco cap a les 7:30 i vaig a la universitat. Dino a casa, faig entrenament físic i després dono classes de judo a nens i nenes, aquí a Badia o a un col·legi de Montcada i Reixac, segons el dia. Després faig una hora d’spinning i, per acabar, judo a la nit. Normalment acabem d’entrenar a les 22:30h i arribo a casa a les 23:00h. Aleshores aprofito per fer els treballs de la universitat.
En el futur, quan n’abandonis la pràctica activa, quina vinculació t’agradaria mantenir amb el judo?
M’encantaria no perdre mai la relació amb el judo. És més, m’encantaria no deixar mai de practicar judo. M’agrada donar classes de judo als nens i nenes i ensenyar un esport que ha marcat tota la meva vida.
Com veus el futur del judo a Badia? Hi ha una bona base entre els nanos més joves?
Sí, ara tenim una molt bona base, i això és necessari per a qualsevol club perquè sense base no hi ha res a fer. En tot cas, penso que la diferència entre els nens i nenes d’ara i els d’abans és l’esforç. Ara no agrada esforçar-se per aconseguir allò que costa. A tothom li agrada guanyar però a pocs els agrada lluitar i sacrificar-se per arribar-hi.
Què diries als pares i a les mares dels nens i nenes badiencs perquè els seus fills practiquessin judo?
La primera cosa gran que trobaran al club de Judo Badia és un molt bon ambient. A part d’això, quan ets petit el judo t’ajuda a millorar la coordinació, l’equilibri, la lateralitat i també a socialitzar-te amb els companys. En el judo no et pots entrenar tu sol i es poden fer grans amics, com m’ha passat a mi. A més, una de les coses que més m’agraden és el respecte als companys amb els que treballes. Per desgràcia el judo és un esport poc conegut i jo convido tothom, tant nens i nenes com joves o gent més gran, que el provin ja que s’adapta a totes les edats. No és tan sols competició i lluita, hi ha molt més.
