No hi ha una raó clara per la qual les persones podem arribar a desenvolupar un transtorn de la conducta alimentària (TCA). No obstant això, es coneixen diversos factors que poden ser rellevants, com ara els problemes familiars, les dures crítiques socials per l’aspecte físic de la persona, acompanyats d’una baixa autoestima. Un important element inductor en som la mateixa societat en general, des del moment en què ens deixem abordar pels estereotips de la imatge com a sinònim de l’èxit, motiu que queda palès en l’obligació que la persona per ser bella sigui prima. Aquest error generalitzat encara es potencia molt més quan s’és dona. Tot i que fer una dieta no ha de per què implicar caure en un TCA, normalment les persones que els pateixen havien començat per restringir les ingestes de forma exagerada.
Al llarg dels últims anys aquestes malalties han evolucionat fins el punt que les estadístiques mostren dades alarmants: un 5% de la població infantil i juvenil està patint algun d’aquests transtorns i un 11% de la mateixa franja en presenta símptomes de risc de patir-les. La mortalitat s’endu un 10% dels i les malaltes, la qual cosa indica que la situació frega la gravetat.
Dintre del sistema sanitari existeixen diferents centres hospitalaris que tracten aquestes patologies des de l’estat més agut del problema, però què passa quan un/a malalt/a ha superat aquesta primera fase i en té una recaiguda? No totes les institucions actuen igual davant del transcurs de la malaltia.
ITA Catalunya és un centre especialitzat en el tractament i la rehabilitació dels i les pacients amb transtorns conductuals alimentaris. Entrevistem a Montse Sánchez, fundadora i directora del centre privat ubicat al municipi de Cabrils (Maresme) amb seu, també, a la capital catalana.
Quan i per què neix ITA?
L’any 1998 i després de conèixer els tractaments tradicionals en transtorns de la conducta alimentària –només orientats en el pes i en la simptomatologia alimentària- i veure que aquests no responien a les necessitats reals, tant d’aquests tipus de pacients com de les seves famílies. No afavorir bones pautes es convertia amb massa facilitat en recaigudes i entrar en una roda de tractament darrere l’altre durant tot el procés de la seva malaltia. ITA Catalunya proposa un tractament diferent, alternatiu, fora del context hospitalari i molt orientat en la persona individual, i sobretot no només focalitzant-lo en la recuperació del pes sinó en treballar-ne la causa que ha provocat i està mantenint el transtorn. A banda, orientem les teràpies també cap a les famílies, cap a l’entorn més immediat del i de l’afectada.
És una ‘epidèmia’ que es dóna més freqüentment en dones…
La dona som l’individu més fràgil a patir un transtorn alimentari perquè aquesta és una malaltia molt vinculada a la imatge corporal. Al llarg de la nostra vida, i sobretot en la adolescència, ens veiem sotmeses a canvis bruscos i més difícils d’assolir que els que desenvolupa el gènere masculí. D’altra banda està la greu preocupació i pressió per l’estètica i la bellesa. En la incorporació de la dona en el món laboral se’ns exigeix una alta competitivitat i, alhora, ser atractiva fa guanyar graons. El nivell d’exigència que es pateix sent dona no té rés a veure amb el que pot sofrir un home. En el nostre cas has de ser maca, bella, i això vol dir ser molt prima. L’èxit de la dona s’associa a nivell de poder, riquesa i bellesa. En el cas de l’home, riquesa, poder, i punt. La pressió social que s’exerceix sobre el físic femení és molt més greu que amb els nois.
Els TCA no es generen només en l’edat de l’adolescència i la juventud, sinó que els continus canvis corporals –per exemple, durant un embaràs- suposen factors de risc si no els sabem acceptar. Els canvis hormonals als què duu la menopausa també influeixen en la no acceptació d’aquestes modificacions físiques que poden esdevenir en recaigudes patològiques, bé per haver-les patit en èpoques anteriors, bé per sí soles.
Quines són les manifestacions més comuns i quines les més invisibles que es pateixen en aquests transtorns?
Bàsicament són les referides a la simptomatologia pròpiament enllaçada al menjar, les que es veuen. La restricció progressiva alimentària, esmicolar el menjar del plat, a banda dels conflictes que això suposa amb la família, discussions, evasives, i altres com ara l’escapament cap al bany, evitar seure després de menjar… en un intent de situacions compensatòries per evitar els beneficis de les ingestes. També es donen les reaccions d’hiperactivitat: moure’s en accés, voler caminar excessivament, excessives demandes d’activitat física…
Hi ha una altra part, la que passa més desapercebuda però comuna en tots els transtorns alimentaris, que és la part emocional. Es produeixen canvis en l’estat d’ànim, augmenta la irritabilitat, l’agressivitat, i sobretot cap a les figures familiars més properes com pot ser la mare, la parella. Es viu amb mal humor, es perd l’alegria. Molts familiars ens diuen, ‘ha perdut l’avidesa que tenia als ulls’. En general es passa a una inestabilitat important, molts cops aguditzada amb depressió, aïllament social, pèrdua d’interès per les amistats, per sortir, més necessitat d’estar sol.
Quina és la mitjana d’èxit que es pot aconseguir amb un bon tractament?
Els TCA són una malaltia amb un curs d’èxit molt moderat. Les dades ens situen en un 10% de mortalitat, una xifra molt alta, aquesta; un 25% de cronicitat i cap a un 20-25% pacients de curs inestable. Només la resta aconsegueix la curació.
Què és la comorbilitat?
Es parla de comorbilitat quan es dóna la presència d’una malaltia psiquiàtrica que cursa al mateix temps que el transtorn alimentari tot i que no depenguin entre elles. Com que cavalquen en paral•lel el curs de la curació del transtorn alimentari fa més difícil el seu abordament i és de pitjor pronòstic i evolució.
Com percebem els TCA la societat en general? Hi ha prou coneixement? Per què apartem dels nostres cercles les persones que les pateixen?
Diria que la societat no arriba mai a conèixer realment els transtorns alimentaris. Hi ha molta informació però no prou coneixements. La xarxa, la televisió i altres mitjans tracten el tema, però sense conèixer les verdaderes conseqüències que suposen tant per qui les pateix com per la família de la persona malalta. En general, es percep amb certa càrrega de banalitat, de superficialitat i se’n dóna molt poca importància. Aquestes malalties acostumen a quedar focalitzades només des de l’aspecte estètic, el de les modes, i s’estereotipa de patir-les a les noies adolescents, com si es tractés d’una ‘tonteria’ més de l’edat. Hi ha molta tasca informativa a fer encara.
I pel que comentaves al principi, la Sanitat en general no acaba de tractar-les prou correctament.
És una malaltia molt complexa amb un 10% de mortalitat, com he apuntat. Hi ha casos inicials que es poden resoldre fàcilment, però també existeix un 35-40% de casos molt difícils que no es tracten de la forma més adequada. Es requereix d’un esforç terapèutic molt important i penso que cal una renovació dels aspectes més tradicionals de curació. S’ha de tenir en compte que no es tracta de només injectar cap a la simptomatologia aguda sinó que cal tenir en compte que aquests malalts/es requeriran en un moment del tractament d’una intervenció posterior que haurà d’anar adreçada als aspectes més funcionals, cognitius i de recolzament social. Aspectes rehabilitadors, de fet, per evitar recaigudes. Aquesta franja de població ‘diana’ de difícil curació, que entra i surt contínuament dels hospitals tradicionals no està prou ben tractada. És un pool de pacients que seguint els mètodes de costum no n’obtindrà mai cap resposta positiva.
Diries que potser el motiu és un tema de costos?
Totalment. Però també diria que més aviat es topa amb el fet de no saber optimitzar els recursos, en aquest aspecte. Perquè el que cal és que els i les pacients siguin ateses en unitats especialitzades. Evidentment, insistir en el mateix tractament en un hospital de tercer nivell, on un llit val molts diners, surt car. Seria més positiu que aquest/a pacient iniciés una rehabilitació en una unitat on el cost per dia fos molt més barat. Considero de totes, totes, que la millora passa per una gestió econòmica més òptima. Una pacient de 60 anys no pot anar entrant i sortint de l’hospital contínuament i sempre per la mateixa porta. Cal veure que hi ha un moment en què cal que entri per una altra porta, perquè la malaltia està desenvolupant en una fase diferent que al principi.
Llavors, el sistema sanitari en general no és conscient que aquestes malalties no es poden tractar sempre amb la mateixa ‘medicina’…
No es tracta només d’un tractament, cal una franja de rehabilitació individualitzada. Apostar per un mateix tractament darrera de l’altra no té cap sentit.
Quines són les diferències explícites amb què compta ITA?
Bàsicament, el més important és tenir en compte sempre el moment evolutiu en què es troba el/la pacient. Diferenciar i treballar cada pas del transtorn. Per tant, això vol dir que tenim molt diferenciada la teràpia que cal en cada moment i situació. El procés agut és una cosa, des de la qual afrontem la simptomatologia alimentària què és la que ha desencadenat el seu problema. Ara bé, arriba un moment que això queda salvat però el o la malalta pateix encara el risc de recaiguda. Llavors, el que necessitarà és el procés que anomenem rehabilitador i psicosocial, la rehabilitació cognitiva, aspectes aquests més funcionals i que treballem des dels pisos terapèutics i des de la nostra Unitat de Rehabilitació i Integració Social (URIS). Aquest programa de seguiment no hi ha cap centre que el posi en pràctica.
Si tot queda en una primera fase es crea el cercle viciós del què abans parlava. La nostra idea parteix de la realitat que no totes les persones són iguals ni responen de la mateixa manera al procés de la malaltia, i valorem les necessitats de cada cas i de cada moment biogràfic del transtorn. Per tant, els recursos assistencials i l’abordament terapèutic és diferent entre els i les nostres malaltes. Dintre d’aquest tractament tan personalitzat també tenim en compte la situació familiar i social de cada pacient. I una altra cosa que considero del tot important és que nosaltres no fem trencaments en el temps. És a dir, la teràpia que apliquem es contínua. Perquè, no ens enganyem, podem corroborar que a la sanitat pública les llistes d’espera poden trencar un tractament, com poc, tres mesos des d’una visita a la següent. Durant aquest temps tot el que s’havia aconseguit s’ha perdut, i llavors és quan s’ha de tornar a començar.
Acolliu ingressos hospitalaris des de diferents llocs del país i fins i tot de fora.
Un 50% dels i les nostres pacients són catalanes, però percentualment segueixen aquesta xifra malalts/es de la Comunitat de Madrid, la Comunitat Valenciana, Castella-Lleó, la Comunitat Canària i la resta de les Comunitats Autònomes. A banda, també ingressen al nostre centre persones estrangeres, en la seva majoria de procedència sudamèricana –tenim gent que viatja des de Colòmbia, de Veneçuela- i d’Andorra.
L’any 2002 neix FITA.
La Fundació neix amb l’objectiu d’ajudar en l’àmbit de la formació, la investigació, la prevenció i l’assistència en la part més social en els TCA. Per resumir-ho, ITA aplega la banda més clínica i assistencial i FITA resol els tractaments vinculats als aspectes d’inserció i d’inclusió social, en concret, des de la URIS i els pisos terapèutics.
També col•laborem en la recerca d’ajuts econòmics dirigits a pacients amb problemes d’aquests tipus. Val a dir, però, que hem aconseguit concerts amb pràcticament la totalitat de les mútues privades existents al mercat, que cobreixen el tractament sencer o una part molt important d’aquest. Pel que fa a Andorra, hi ha firmat un conveni d’assistència entre la Caixa Andorrana de la Seguretat Social i nosaltres.
Quin és i quin hauria de ser el paper dels mitjans de comunicació quan tractem els TCA?
La veritat és que ens esforcem molt perquè conegueu la part més real d’un transtorn de la conducta alimentària. Sortosament no passa amb tots els mitjans, però n’hi ha als qui agrada publicar-ne la part més sensacionalista del problema: que es vegi la noia més prima, el vòmit… Veritablement, quan us atanseu al nostre centre quedeu sorpresos de la realitat, i això que se suposa que la premsa n’està prou informada de tot… Quan per exemple s’entrevista a alguna d’aquestes noies malaltes en descobriu una part d’aquesta malaltia que no teníeu. Precisament, fa una mesos que Televisió Espanyola va editar un reportatge a partir de la convivència d’una setmana sencera entre nosaltres. Van conèixer sorprenentment el nostre dia a dia i finalment van arribar a captar totalment quina és la imatge real d’un transtorn conductual d’aquestes característiques.
Què en penses que la xarxa social Twitter no accedeixi a tancar els comptes que fomenten els TCA?
Evidentment, estic a favor que es persegueixi i que es tanqui qualsevol iniciativa d’aquesta índole. Tot el que suposi qualsevol incitació, -en aquest cas a Internet- cal treure-ho del davant. És una tasca difícil perquè hi ha molts interessos pel mig, però aquests tipus de missatges que de vegades dóna la xarxa són perillosíssims, tenint en compte que les receptores són noies molt vulnerables, amb una gran tendència a l’aïllament social i que busquen a través d’aquests medis la necessitat de comparar-se amb el seu grup d’iguals, pel rebuig o per la no identificació que pateixen per motiu del transtorn. S’hauria de tenir molt en compte que aquests llocs perversos les ajuden a potenciar les seves tendències i ideologies. Els malalts i malaltes compensen, equivocadament, la seva solitud amb aquestes amistats virtuals des dels xats, xarxes, blocs… que es troben a Internet.
Entre la població infantil i adolescent les xifres desprenen que un 5% pateix un transtorn de conducta alimentària i que un 11% presenta símptomes de risc de patir-les. Quines són les vostres actuacions per donar a conèixer-les? Hi ha prou eines de prevenció i de diagnosi a les escoles?
No. Es fa molt poca cosa en general. A nivell del sistema català, per exemple, tampoc existeix un programa específic de prevenció, cosa que a altres comunitats, com ara València, Aragó o Galícia, els governs han procurat la seva elaboració i implantació a moltes de les escoles dels seus territoris. En aquest sentit, la Generalitat de Catalunya no ha treballat cap eina cap a la prevenció entre l’alumnat. Des de les associacions de familiars s’organitzen xerrades i altres iniciatives puntuals particulars, però sense cap caràcter estructurat i dirigit. Des de la nostra Fundació estem estudiant la possibilitat de posar en funcionament un programa d’aquestes característiques, però és molt difícil engegar un projecte així sent com som una iniciativa privada, perquè estem parlant d’un element molt costós. Espero poder obtenir recolzament per part del govern català en el moment en què posem en marxa la proposta.
Les dones que han estat víctimes d’alguna d’aquestes malalties, es troben amb majors dificultats d’inserció social i/o d’integració laboral?
Sí. Se’ls fa molt difícil, tot i ser dones molt preparades i formades. Passa que la majoria han realitzat tractaments llargs, tenen vuits curriculars, dificultats d’habilitats socials, certes deficiències cognitives… i afrontar la recerca de feina és un repte molt dificultós. I això, molts cops representa repetir-se situacions estressants que poden facilitar la regressió i les recaigudes. Aquestes dones algunes vegades s’han de plantejar una feina protegida, un treball tutoritzat, de seguiment i, clar, es converteix tot plegat en una dificultat afegida perquè part del tractament n’és aconseguir una vida laboral, uns horaris, uns hàbits i una independència econòmica, tot allò que forma part del sentiment que necessitem tothom per creure’ns que la nostra vida particular és saludable. Per la nostra banda, aquesta realitat és una part més del tractament de rehabilitació, tal i com comentava abans.
De quina manera influeix la família d’un/a pacient? Aquestes, accepten la seva part de responsabilitat?
Hi ha de tot. Acceptar les responsabilitats que suposen les exigències d’un tractament van des de col•laborar en les teràpies, en les normatives, en la confiança amb l’equip terapèutic, i n’és el 90% de l’èxit del tractament i el 50% de la curació de la persona malalta, tingui l’edat que tingui. Ens trobem que no sempre passa així, per diverses causes. Quan un individu entra en el decurs d’un transtorn de la conducta alimentària la seva família també el pateix, queda esquitxada per la malaltia. Llavors, les coses no són fàcils de veure amb tota l’objectivitat que caldria. La mena de boira que entra en l’entorn més proper, de vegades fa que els costi recolzar els i les malaltes. Per això creiem tan important la intervenció de totes les parts implicades durant el tractament. Nosaltres hem de ‘tirar de tots’ i que ens segueixin, sinó es fa difícil aconseguir uns objectius.
Quines serien les pautes familiars que aconsellaries per prevenir els TCA?
És molt important que el pare i la mare –fomentadors absoluts de les criatures- facilitin aquesta prevenció des de totes les etapes de la vida dels seus fills i filles. Fonamentalment cal educar fomentant l’autoestima. No n’hi ha prou en sentir-se estimat/da, també cal sentir-se vàlid/da. En un altre aspecte cal tenir en compte fer ‘campanya’ en positiu. Tothom sabem que no és bo parlar de l’anorèxia o de la bulímia, sinó que es millor tractar-se des de la protecció dels transtorns de la conducta alimentària. És absolutament necessari inculcar que es deixi de valorar les persones només pel físic, perquè hi ha altres valors molt més profunds que la imatge. Fomentar uns hàbits de vida saludables, tan a nivell d’alimentació com d’exercici físic. Sobretot, no proposar la dieta per perdre pes, sinó per aconseguir uns hàbits alimentaris correctes.
D’altra banda, és cert que no podem lluitar massa contra els mitjans de comunicació. La televisió, la premsa, i les models que omplen passarel•les i planes són les que són, però els pares i les mares hem de saber fomentar una actitud crítica cap els mitjans de comunicació que ens estan enganyant amb certs missatges i idees. En definitiva, ajudar els i les filles en la seva autonomia, practicant limitacions sense revertir en l’afecte. Amb tot el que exposo no només previndrem possibles transtorns conductuals amb els aliments, sinó que projectarem en les criatures un missatge positiu cap a tots els àmbits saludables de cara a l’adolescència.
