Un cirurgià jove, educat segons el principi clàssic que diu que la medicina és una ciència humanitària, destina una part del seu temps quirúrgic a operar gratuïtament les dones africanes que viuen a Catalunya i que van ser objecte d’una mutilació genital quan eren petites.
A la majoria els ho van fer al seu país d’origen amb mètodes brutals, i mantenen cicatrius patològiques. Algunes van patir la mutilació en algun lloc del territori català.
El cirurgià, Pere Barri Soldevila, opera a l’Institut Dexeus, de Barcelona, on ha restablert la morfologia i les funcions sexuals –fins al punt de fer irreconeixible l’ablació soferta– a 25 dones de 20 a 40 anys que fins llavors van identificar aquella part del cos amb el dolor, les infeccions i la vergonya.
Manté en llista d’espera 18 dones més, un fet insòlit i valent, ja que es tracta d’intervencions en les quals les pacients temen menys l’anestèsia i el bisturí que les conseqüències que podrien patir si fossin descobertes en ambients de rigorosa tradició islàmica, catalans o africans.
Totes procedeixen de països on l’islam és la religió majoritària –Gàmbia, Senegal, Burkina Faso i Mali–, però, encara que alguns religiosos situen l’ablació entre els preceptes d’aquesta fe, la mutilació genital femenina ja es practicava temps abans que existís l’Alcorà, segons ha constatat l’antropòloga Adriana Kaplan, investigadora de la Universitat de Barcelona. «L’ablació és una pràctica preislàmica», assegura.
El fet és que, sigui per temor religiós o pel pes de la tradició, tot just el 10% de les 600 dones d’origen africà residents a Catalunya que van patir ablació han fet el pas de sol·licitar la reconstrucció dels seus genitals. Les que van decidir fer-ho i estan casades van comentar, i van acordar, amb els seus marits la intenció d’operar-se, però molt poques ho han explicat a la resta de familiars. «Els fa por que se sàpiga que estan pensant operar-se –explica el cirurgià–. Les més grans refusen fer-ho». El doctor Barri, de 33 anys, és l’únic ginecòleg espanyol format en la reconstrucció completa del clítoris, els llavis del seu entorn i la sensibilitat nerviosa del teixit sexual femení. Va aprendre a fer-ho a l’Hospital Bichat Claude Bernard, de París, en el qual s’ha portat a terme la reconstrucció dels genitals de més de 2.000 dones.
DES DE FA DOS ANYS / L’oferta de l’Institut Dexeus es va difondre fa dos anys per les comarques de Girona, on viu la majoria de les dones subsaharianes que van patir l’ablació. En aquesta zona, «el 100%» de les africanes de més de 30 anys estan mutilades, assegura la pediatra Imma Sau, que exerceix a Santa Coloma de Farners (Selva). «No en conec cap que vulgui l’ablació per a les seves filles, però d’aquestes molt poques s’operaran», explica Sau. Sí que ho estan fent les seves filles grans, també mutilades, que han crescut aquí i s’han desprès del missatge que van acatar les seves mares, àvies i rebesàvies. «Les primeres que vaig operar parlen català, han estudiat una carrera i tenen clar el seu rebuig a l’ablació –afirma Barri–. Són noies integrades en la cultura europea, que no es podien sentir normals per aquesta causa». Més d’una mostra a la pantalla del mòbil les fotos de la seva zona genital, abans i després de passar pel quiròfan.
PART AMPUTADA // El 85% de les subsaharianes instal·lades a Espanya que van patir ablació van perdre tota la part externa del clítoris, la pell que l’envolta i els llavis menors. L’altre 15% viu amb tota la zona sexual clausurada per una cicatriu –els van cosir els llavis majors de punta a punta– i disposen d’un únic forat pel qual expulsen orina i menstruació. L’operació de Barri consisteix, en primer lloc, a obrir la part cosida i eliminar les cicatrius fibroses que va deixar el fang i les cendres amb les quals les executores de l’ablació els van aturar l’hemorràgia. Tot seguit, extreu dos o tres centímetres del tram intern del clítoris, amb els seus nervis i vasos sanguinis
–aquest òrgan es prolonga fins a 10 centímetres sota la pell– i el subjecta a l’exterior. Finalment, restitueix els llavis majors i menors amb pell de l’entorn. Un mes després, el 90% de les operades disposen d’una zona genital indiferenciable de la d’una dona no mutilada. «Un 75% recupera la sensibilitat i, tres mesos després de l’operació, poden mantenir relacions sexuals normals», afirma el cirurgià. Aquest «normals» inclou el descobriment sensitiu de l’orgasme. «Arriben a l’orgasme en una de cada dues o tres relacions, però n’estan encantades», assegura Barri.
Per evitar que el canvi desbordi aquestes dones, Dexeus els proporciona suport psíquic abans de la intervenció, també gratuït.
Aquesta oferta altruista hauria de ser secundada per la sanitat pública, opina Barri, que està formant en la reconstrucció del clítoris cirurgians de València i Madrid. La Conselleria de Salut va oferir fa un any finançar la intervenció a les dones que demostressin la seva necessitat, però, si hagués rebut sol·licituds, aquestes haurien acabat en els quiròfans de l’Institut Dexeus, ja que actualment no hi ha cirurgians de la sanitat pública catalana que dominin aquesta tècnica.
