Vas començar la teva carrera professional de ben jove…
Vaig començar a la ràdio, sí, i precisament a Ràdio Mataró. En el moment en què l’emissora es va obrir van convocar unes oposicions. Llavors jo estava estudiant Psicologia, vaig acabar, vaig fer el doctorat de Periodisme, em vaig presentar i em van agafar. I allò que avui seria impossible… em van incloure en la plantilla. Una arrancada amb només 18 anys, de la qual en tinc molt bon record. Per a mi va ser la manera d’entrar en un món absolutament nou que em va agradar i al què encara hi sóc.
Ser dona i triomfar, és fàcil empresa?
Jo crec que triomfar no és mai fàcil, ni per a un home ni per a una dona. Finalment, no sé si l’objectiu ha de ser triomfar, sinó voler millorar, anar endavant… Vaig escriure el llibre ’Dones de Primera. 47 vides excepcionals’ i el que expressaven aquestes dones -que van aconseguir responsabilitats importants- és que t’has de permetre, també, l’error. Precisament avui ens ho deia al programa Lluís Duch, l’antropòleg i monjo de Montserrat. L’has d’assumir i l’has de millorar, i mirar de continuar. En la major part de les feines ser una dona, habitualment, comporta més dificultats a no ser que les feines siguin meritocràtiques, que s’hi pugui arribar des d’un punt de vista objectiu. Té més dificultats, sí, perquè és més difícil fins i tot d’assumir que una dona vulgui arribar més amunt, més amunt, més amunt, i que no li sembli suficient en un moment parar, sinó que tingui una exigència professional més alta i vulgui assumir quotes de responsabilitat. Triomfar o no triomfar… jo no em plantejo la vida com un triomf, no.
Has hagut de renunciar a alguna cosa, per ser a on ets?
Suposo que a tenir més temps personal. Per a mi el repartiment o la gestió del temps continua sent una cosa complicada. La feina m’ocupa sempre més hores de les què voldria. De fet, renunciar no he renunciat a rés, he escollit. No obstant això, si que penso que vull tenir més temps privat. És un dels objectius de la meva vida, i em plantejo com arribar a aconseguir-ho i si això voldrà dir, en un moment donat, que canvio de feina o assumeixo unes quotes de responsabilitat inferiors. Sempre em sembla, però, que sóc jo que no acabo de gestionar bé el meu propi temps. No li donaria la responsabilitat a les feines sinó a una dificultat personal.
Tu sempre has cregut amb la normalització de gènere. Fa dos anys es va editar el llibre del què parlaves abans; anteriorment vas dirigir el programa ‘Amb ulls de Dona’… Explica’ns una mica aquesta mirada femenina que dónes a tot.
En realitat jo no vull donar una mirada femenina. Jo voldria donar una mirada humana. Si dónes una mirada humana hi ha d’haver homes i hi ha d’haver dones. Fa un parell d’anys vaig poder dirigir un estudi sobre la paritat -a Catalunya Ràdio, TV3 i Canal 33- no sobre qui mana i qui deixa de guanyar, sinó sobre el producte que fem, la programació de ràdio o la de televisió, quines dones i quins homes ensenyen, quants, qui dirigeix, qui presenta, com surten… És brutal!, la major part dels programes, crec que més del 90 per cent, estan dirigits per homes. La major part de persones que presenten són homes, a les tertúlies, com a especialistes… Requereix, efectivament, -igual com en el programa de televisió varem veure- d’un esforç -per part de les dones que ocupen llocs de responsabilitat o són professionals-, suplementari, extra, perquè ocupin l’esfera pública. Les dones, habitualment no l’han ocupada i és veritat que costa més, en general, que vingui una convidada que un convidat, perquè no hi està vessada, perquè sent que la jutjaran més. La jutjaran més?, sí, i tant!, però cal que vagi endavant, que avanci, superi i torni a reiniciar. I perquè, finalment, són tres espais els que té: el professional, el privat i l’altre, que nosaltres aconsellem: ‘ocupi espai, també, en els mitjans de comunicació’.
Sí que hi he tingut sempre interès, però no és per donar una mirada femenina a les coses sinó que la mirada sigui humana.
Un dels nous medis per aconseguir fer-nos més visibles és Internet. Hi creus?, l’utilitzes molt?, poc?
Sí que utilitzo. Necessàriament, l’utilitzo per treballar. Internet té molts avantatges, però com a font d’informació (a banda del què són les xarxes socials) té problemes. Per exemple, no categoritza la informació, qualsevol cosa es publica, i queda publicada forever. I qualsevol cosa que es publiqui, és veritat?. No. Just això, els mitjans considerats tradicionals es basaven en un triangle de confiança: el receptor, l’emissor i el producte. Aquí no, aquí no hi ha triangle de confiança ni hi ha rés, tot és publicable, qualsevol rumor pot passar a tenir la categoria d’informació, sense estar contrastada, se li dóna. Internet és una bona eina perquè les dones siguin visibles, segurament sí, a través de les xarxes socials. És una manera de contactar, sobretot. Internet ens ha ofert molta instantaneïtat però tampoc és la única cosa important al món i en alguns casos va en detriment d’altres coses que són importants i bones.
Tenia aquesta pregunta a fer-te, la que es refereix a l’intrusisme periodístic 2.0. És possible la rigorositat a la xarxa?
Potser és possible… però de moment no hi és. Hem muntat un sistema que té la part positiva de que és molt demòcrata, està a l’abast de tothom i et calen molts pocs mitjans per accedir-hi. Això és un gran bé. Ara, això i el rigor no van junts.
Sorgeixen molts mitjans, però sembla que el camí cap a la igualtat trontolla…
Jo no sé que és el camí cap a la igualtat. Vull dir, com deia la sociòloga Eulàlia Soler sobre el llibre ‘Entrar, quedarse, avanzar’, menys camins i més fer. No sé com expressar-ho… És clar que se n’ha de parlar, però sobretot s’ha de fer i parlar menys.
Llavors, som nosaltres mateixes, que no sabem reivindicar prou els nostres drets?
És que jo crec que no t’has de passar la vida reivindicant els drets sinó exercint-los. Perquè si tu reivindiques a algú que et doni alguna cosa que té l’altre, per què te l’ha de donar?. És de calaix que, d’entrada, hi tindrà una resistència i, després de moltíssima parlada i reflexió, s’anirà obrint… Llavors, no. Exerceix el teu dret, fes-ho, de la manera que trobis més intel•ligent i que et desperti menys resistències, i punt. No reivindiquis, fes!
Quines han estat les teves armes de dona per situar-te i ser tan creïble en el món mediàtic?
Això que tu dius de les ‘armes de dona’ tenen molt poc recorregut. Acabarien tenint un efecte boomerang. Jo no sé si sóc creïble, però miro de ser veritat en tot el que pugui tenir de positiu, però també amb tots els defectes. Jo sóc així, davant del micròfon i fora, no en faig escarafalls a si estava o no obert, quan parlo. Aquestes, són armes de seducció, -tot i que podem considerar que és un element que intervé en la comunicació- però, estrictament les armes de dona acabarien promovent l’efecte retorn, com he dit, o almenys així és com jo ho entenc. A banda, des del punt de vista ètic no me’n sembla gens, i a més a més m’incomoda.
On ets sents més còmoda comunicant, a la televisió o a la ràdio?
A tot arreu. Són diferents. Filmo més ràdio que televisió però precisament la televisió m’agrada molt. L’expressió no verbal és essencial, en la comunicació. Poder fer silencis més llargs o que tot el cos comuniqui, a mi m’interessa.
Actualment has passat del treball de tardes als matins dels caps de setmana, amb el magazin ‘El suplement’. Quins són els trets que diferencien l’un de l’altre? Has deixat una etapa per començar-ne una altra?
Tota la vida són etapes. Varem arribar a un acord amb la direcció de Catalunya Ràdio per fer aquest canvi, no hi ha més. El programa, evidentment, ha de tenir diferències perquè ens hem d’adaptar al to vital dels i les oients del cap de setmana al matí. Tothom no és igual, l’audiència no és homogènia, però hem de trobar un espai comú que la pugui agrupar. Això és el que estem fent, amb un disseny de programa que intento que tingui espais de distracció i d’entreteniment, que inclogui continguts que no siguin molt densos però que hi siguin. L’entreteniment és difícil de fer bé, l’humor encara ho és més, i els mitjans vuits de continguts del riure fàcil no arriben, i ho hem vist amb una pila de programes. O ho aconsegueixen només amb un tipus d’audiència fidelitzada a l’emissora i prou. En aquest moment estem treballant sobre un format que és nou, que incorpora molts elements, i sobre unes dinàmiques de treball que també són noves, amb mig equip que treballa de dilluns a divendres, un altre que treballa de dijous a diumenge… No sé com ho faig però de moment treballo set dies a la setmana, que és el que et deia que he d’intentar evitar. Perquè a més dono classes a la Universitat, la feina del despatx… És un any de canvi, en què també obro altres espais personals que m’interessen perquè, en els mitjans de comunicació, -sens dubte el micròfon, la càmera, m’agraden i penso que es pot fer una bona feina- però crec que cada vegada m’interessa més l’anàlisi, la gestió, el pensar sobre els mitjans.
Ets dona emprenedora. Dirigeixes el gabinet de consultoria ECOS, des del què han confiat en la teva tasca com a empresària diferents organismes i companyies molt potents. T’és més difícil, potser, aquest vessant?
La veritat és que ECOS és una empresa però li començo a dir que és un despatx. Sincerament, he arribat a la conclusió que sóc molt emprenedora, però ànima d’empresària pura i dura no en tinc. Diria que a mi no m’és igual vendre mitjons que cadires, que vendre comunicació. No m’és igual, si al capdavall és guanyen diners. No, gens igual. M’interessa el producte i molt, m’hi dedico sempre amb molt de temps. El que a mi m’interessa és formar equips de professionals per donar resposta a una necessitat, a una assessoria, a un estudi sobre comunicació… Això sí que m’agrada, i molt. Però repeteixo, ànima d’empresària no en tinc. Tirar endavant l’empresa?, sí, clar. Has de saber l’IVA que pagaràs aquest trimestre, el que avançaràs al govern perquè resulta que el client encara no t’ha pagat… i si a sobre el client és l’administració pública, doncs imagina’t. És complicat tot d’una, i més en el moment en què estem. Les relacions amb els bancs, perquè vols fer un projecte que és important o interessant i necessites un muntant de diners… tot això és un altre món, és el què, -amb tota franquesa- no m’agrada extraordinàriament. Però com que m’agrada aconseguir fites, si s’ha de viure aquest procés, doncs també l’incloc.
Quantes persones hi treballeu al teu gabinet? És una empresa totalment paritària?
Hi treballem poques persones i sempre som més dones que homes, en general. En la comunicació ara –a nivell de fer feina- hi ha més dones que homes, també en les Facultats. Però no m’hi encaparro, a mirar si és paritària o no, sinó que en funció del projecte miro de poder formar els millors equips.
Per què creus que no s’acaba de trencar el ‘sostre de vidre’?
Que no et caigui a sobre el sostre. Si hi ha un sostre de vidre, dóna-li un cop de pedra!, i creix. És cert que hi ha dificultats, però si un o una només es passa la vida analitzant les dificultats, com vol caminar?. El que s’ha de buscar són espais per avançar. S’han de tenir en compte les dificultats, els problemes, però o avances o no es fa rés!, no hi ha més.
Però no em negaràs que a moltes organitzacions, a moltes empreses (interromp)
Doncs canvia d’empresa, busca’t un altre espai, marxa, fes-ho! Ara no pots?, ja ho faràs. Moltes professionals em deien: ‘les dones han aprofitat sempre les escletxes’, doncs com el llargandaix, col•locat a l’escletxa i eixample-la!
Si poguessis canviar-ho tot en un moment, com enfocaries la conciliació de les dones i els homes?
Aquí tenim mal organitzats els horaris professionals i els vitals. Anem a dormir molt tard, sopem molt tard… Si tots aquests horaris estan allargassats en el temps, llavors conciliar és més fàcil, i això ho sabem. Hauríem de plegar a les cinc de la tarda i es plega a les set, a les vuit, a les nou… Estem moltes hores en un lloc de feina però en canvi tenim uns índexs de productivitat molt baixos. Quan vénen els estrangers aquí ens diuen: ‘es que us passeu moltes hores davant de la màquina del cafè’. El problema, jo crec, arrenca de la quantitat d’hores que estem a la feina, moltes d’elles en baixa productivitat perquè també hi estem massa hores. Hauríem de mirar d’estar-hi menys temps i forçar-nos a ser més productius. Si això ho arreglem, la resta sembla que seria de més fàcil encaix.
Tens algun ‘secret’ guardat de cara al teu futur més immediat?
Sí, vull canviar coses. Jo crec que arriba un moment en què hi ha coses que ja estan fetes, i el secret ara és decidir quins canvis vull fer en la meva vida, en quin ritmes… Sempre m’he ‘tirat a la piscina’, i allà t’hi tires i des del primer instant has de nedar, sinó t’ofegues. Ara m’agradaria fer les coses amb una mica més de paracaigudes, fer canvis que em permetin –probablement- tenir una dimensió pública inferior, però un enriquiment personal superior. I això vull aconseguir fer-ho amb temps, amb tranquil•litat, intentant gestionar bé el canvi professional i personal. En aquests dos espais, la conciliació pròpia és la que més em costa, no l’externa. La personal i la professional, encara no les duc prou bé.
Són certs els rumors que pots tornar a la televisió?
Actualment a la televisió en faig d’analista política. Sí, en podríem parlar, però en realitat a mi el que m’interessa no és tant el mitjà, sinó el producte per fer: com, què, de quina manera, amb quins recursos… Sí, en parlem, però no sé com, aquest any no m’hi cap. El meu objectiu de cara a 2012 és patir menys.
