Fora barreres. Als seus 30 anys, Montse Vilarrasa és una dona plena de vida i amb molts projectes de futur. La seva discapacitat psíquica no l’impedeix treballar, moure’s sola per Barcelona, sortir amb els amics, tenir parella o pensar a independitzar-se. Com la resta, té els seus somnis i un cromosoma de més no és cap hàndicap per fer-los realitat. La seguretat amb què Montse s’expressa i es reivindica com a persona respon tant al seu propi tarannà com al suport incondicional de la seva família. La mare, amb qui viu a Mas Rampinyo, on és propietària d’una botiga de queviures, l’ha animada sempre a tenir una vida activa i, gràcies a la Fundació Catalana Síndrome de Down, Montse té l’agenda plena. Els matins treballa en una farmàcia i gairebé cada tarda la dedica a fer tallers tant formatius com lúdics, des d’aprendre a parlar en públic fins a escriure per a la revista Acosta’t, passant pels balls de saló. I els caps de setmana, com a qualsevol altra jove, li agrada posar-se guapa i sortir amb els amics.
Montse, m’has explicat la teva agenda i es pot dir que no pares. Com és un matí de la teva vida?
Em poso el despertador en el mòbil, em vesteixo, esmorzo mentre veig les notícies per televisió i a les 8.20h pujo al tren per anar a treballar a la farmàcia. Baixo a plaça Catalunya i després agafo els Ferrocarrils Catalans fins a Muntaner.
Saps arribar-hi tota sola?
És clar! Ja fa cinc anys que ho faig.
I en què consisteix la teva feina?
Sóc al magatzem etiquetant productes, passant comandes i portant encàrrecs a domicili. Treballo quatre hores, de 9.15 a 13.15h.
És la teva primera feina?
No, vaig començar a treballar ajudant la mare a la botiga i, després, la Fundació Síndrome de Down em va aconseguir feina a la recepció del museu Macba i més tard en un despatx d’advocats, també a Barcelona.
I t’agrada el que fas ara?
Sí, i els companys i els clients em tracten molt bé i em fan regals. Diuen que em tenen massa mimada (riu).
I a la tarda, què fas?
Dilluns, dimecres i divendres vaig a la Fundació Síndrome de Down que està al carrer Comte Borrell. Fem cursets d’informàtica, tallers de com parlar en públic, balls de saló, una revista… També fem xerrades en grup sobre les nostres coses. Ens reunim un cop a la setmana amb un monitor per parlar del que ens afecta.
Per exemple?
Doncs de les lleis i dels drets que ens atorga l’ONU i del dret a decidir què fem.
I tu, què vols fer amb la teva vida? Tens projectes de futur?
Fa un any i mig que tinc parella, es diu Carles i té 26 anys, treballa en un supermercat. M’agradaria casar-me i tenir el meu pis. Ara estic en un projecte de la Fundació per anar a viure amb altres companys a un pis compartit.
Tots sols?
Sí, amb la tutela d’un monitor que no viu al pis però que ens ajuda. Tinc dues amigues que ja ho han fet.
I tu, ja saps fer les tasques de la llar?
Ja les faig ara a casa meva. A més, també m’agrada cuinar, faig coques de formatge i de iogurt que em queden molt bones.
I què n’opina la mare de tot plegat? Està d’acord que marxis?
A ella li fa una mica de cosa perquè sempre hem estat juntes, però em deixa fer.
Et sens diferent a la resta per la teva discapacitat?
No gens.
Saps que la síndrome de Down la provoca un cromosoma?
No, no ho sabia.
No et preocupa gaire aquest tema.
La mare és la que em porta al metge cada any. Quan era petita em van operar del cor i després de les cames cinc vegades, tres d’una i dues de l’altra. Vaig haver d’anar amb crosses molt de temps i dormir amb un corsé.
Així, estàs acostumada a passar pel quiròfan.
Sí, no em fa por. De tota manera, això va passar quan era més petita, ara em trobo bé de salut.
I amb ganes de fer moltes coses, pel que veig. M’has explicat la teva agenda de dilluns a divendres, però què hi ha dels caps de setmana?
Surto a la disco, al cine, a dinar o a sopar amb els amics i un parell de monitors que ens acompanyen. Cada setmana, en les reunions que fem a la Fundació, decidim on anirem i el preu que costa cada cosa.
T’agrada sortir?
Molt, sobretot anar al karaoke (riu).
I anar a la moda?
La roba la vaig a comprar amb la mare, però sovint em costa trobar peces de la meva talla, sobretot pantalons.
Ets coqueta? Et maquilles?
Sí, per Reis em van regalar una maleta plena de pintures.
Vaja, que ets una noia moderna.
Tinc ordinador portàtil, correu electrònic, facebook i mòbil.
