El 2009 va disputar la seva primera Final a Quatre (el avinguda va ser subcampió després de perdre contra l’Spartak), encara que no seria fins dos anys després, el 2011, quan alçaria per primera vegada el títol europeu amb l’equip salmantí. Des de llavors no para de fer-ho.
La temporada següent va posar rumb a València, al Ros Casares, que va tirar la casa per la finestra per conquistar l’únic títol que faltava en les seves vitrines. Ho va aconseguir, però va desaparèixer mesos després. «La vida em va canviar d’un dia per l’altre. Si això no hagués passat, jo seguiria a València. Però la situació va ser així. Em vaig quedar sense equip, va sortir una oferta del Iekaterinburg i no m’ho vaig pensar dues vegades».
La seva vida va fer un gir de 180 graus en aquest moment. A gairebé 5.000 quilòmetres de Barcelona, enyora el clima («Estem a la primavera i segueix nevant), la família i el caràcter dels espanyols.» Els russos són bastant tancats, massa seriosos «, comenta, tot i que creu que aquesta experiència l’ha ajudat a descobrir una mica més a si mateixa.
Però a Rússia no és tot dolent. «El que més m’ha sorprès és la professionalització que existeix. Teu única preocupació és jugar a bàsquet, de la resta s’ocupen ells». Silvia destaca també «els detalls» que tenen amb elles. «Tenim xofer, una traductora disponible les 24 hores … La pretemporada la vam fer a Espanya, a la platja, amb bon temps. Ens vam anar tot l’equip dues setmanes, amb el desemborsament econòmic que això suposa. Són tots aquests detalls els que ajuden a que l’adaptació sigui més fàcil «. Per això, el seu futur, de moment, ho veu a Rússia. «Em queda un any de contracte, estic a gust i és un equip ambiciós. L’any que ve aniré a per mi quart títol».
