A ningú escapa la dificultat que tenim els homes per posar-nos en la pell d’una dona, i entendre quines són les necessitats, els sentiments i les expectatives que les mouen. Segurament la complexitat de la relació entre homes i dones és part de la seva riquesa, a la família, a la parella i inclús a la política.
I dic això perquè, en aquests dies, he reflexionat molt sobre aquest tema, i m’he preguntat pels límits i errors de les polítiques de gènere quan són els homes els qui les impulsen. ¿Fins a quin punt estem els homes capacitats i legitimats per dictar lleis i normes que determinen la vida de les dones, quan sabem que no sempre som capaços de posar-nos en la seva pell?
L’inici d’aquesta reflexió, és clar, estar relacionada amb el projecte de modificació de la llei d’avortament que està preparant el govern del PP. No entraré a exposar les meves discrepàncies polítiques, perquè crec que no fa falta. Simplement vull apuntar algunes consideracions per aprofundir en la reflexió.
La primera, ja apuntada, és un tema de formes (o no: potser és de fons). Em costa molt veure que les polítiques sobre un assumpte tan important per a les dones com és l’avortament està liderat per un home, el ministre Ruiz Gallardón. No sé si la seva capacitat de posar-se en la pell d’una dona supera a la de la resta, però quan l’escolto, sembla que parla més per boca de l’home, de la justícia (entesa a la seva manera) o inclús de l’església, que no pas del que pensen les dones.
La segona reflexió, relacionada amb l’anterior, és sobre l’enfocament polític d’aquesta reforma de la llei de l’avortament, que, entre d’altres, vol eliminar la possibilitat d’interrompre l’embaràs en casos de malformació del fetus. Quan és el Ministre de Justícia qui, amb el criteri del Codi Penal a la ma, ha de decidir quins han de ser els drets i llibertats de les dones en relació a l’avortament, alguna cosa falla al sistema polític.
L’avortament és, per sobre de tot, una qüestió social, que afecta a la qualitat de vida de les dones que han de tenir els fills, als fills que encara no han nascut i als pares. L’avortament és una qüestió social, no una política penal. I una qüestió de gènere, perquè afecta de manera absolutament diferent als homes que a les dones. Si realment volem ser justos, han de ser les dones les que tinguin la darrera paraula sobre aquest tema.
I una reflexió final: alguna cosa s’està fent malament quan es planteja un retrocés tan radical en un dret fonamental (poder decidir lliurement) que les dones han reivindicat durant dècades.
Certament, hi ha homes que pensen que és fàcil posar-se en la pell d’una dona…
