Una de les seves heroïnes és la científica Madame du Châtelet, a qui se li va negar l’autoria de la traducció, del llatí al francès, de l’obra de Newton. Isabel Morant (Almoines, València, 1947), catedràtica d’Història Moderna de la Universitat de València, la va rescatar de l’oblit en una biografia. Des de fa 20 anys lluita per col·locar la dona en el paper que li correspon en la història, amb llibres com El declive del señorío. Acaba d’editar el número 100 de la col·lecció Feminismos.
¿Les dones segueixen sent en els llibres d’història fantasmes invisibles, tal com pensava Virginia Woolf?
Menys que abans, perquè tenim des de l’any 2005 una «Historia de las mujeres en España y América Latina», que ha posat de manifest que existien unes investigacions que tenien l’objectiu de recuperar les vides femenines, la història de les dones del passat. Woolf també va dir que s’hauria de construir un apèndix de la història on les dones poguessin estar decorosament. Ho deia cínicament, ja que pensava que si es feia una cosa molt potent, no agradaria a la societat. Hem fet molt més. Ja no som fantasmes, però encara queden coses per fer.
¿Quines coses?
Ara que tenim els materials i els llibres, s’ha de treballar molt perquè tot el que s’ha investigat es traslladi a la societat, als nostres fills i filles, als i les alumnes, a les persones que estem educant.
¿Com explica al seu alumnat que la història s’ha escrit sense la meitat dels seus protagonistes?
Això és el que expliquem als llibres de feminisme. Fem la història de la diferència dels sexes, com s’ha anat justificant que les dones eren un segon sexe, tal com deia Simone de Beauvoir. Quan ella ho va voler estudiar en el camp de la filosofia, tothom se li va posar en contra. Li deien que no existia cap problema.
¿Són els homes els que no veuen el problema o són les dones?
Quan Beauvoir va escriure «El segon sexe», el llibre va ser mal rebut per la crítica, tant de dretes com d’esquerres, però va ser un èxit que les dones van llegir perquè sí que eren conscients d’una situació que patien. Es tracta de tenir consciència de les coses. Per a molts homes la situació era còmoda i no van voler veure el problema. Però no sempre ha sigut així. Al llarg de la història s’ha anat foragitant tota la ideologia misògina que veia les dones com a éssers inferiors, com un segon
sexe.
Molts homes instruïts pensaven i segueixen pensant així.
És cert. El mateix Darwin era un il·lustrat rousseaunià que pensava que l’home és cultura i la dona naturalesa. Segons ell, les dones estaven creades per reproduir la vida, i això els havia d’impedir fer una altra cosa. Molts homes entenien que aquell era un món perfecte, ben ordenat per a ells. El conflicte sorgeix quan altres homes els diuen que no pensen d’una manera justa. És interessant veure que hi ha persones, sempre, al llarg de la història, homes i dones, que lluiten per trencar les barreres ideològiques. Aquest ha sigut el cavall de batalla del feminisme. Construir una ideologia que no fos negativa per a les dones. Que reivindiqués la igualtat i la llibertat.
¿Com es troba ara el feminisme?
Jo crec que molt bé. En aquest país la construcció de la democràcia es fa al mateix temps que es van consolidant els drets de les dones, i això és molt important. La liberalització dels anticonceptius, la llei de l’avortament, la llei d’igualtat. El canvi polític ha sigut més beneficiós per a les dones perquè vivíem amb menys drets que els homes. Estem en un bon moment a causa de la sinergia dels canvis polítics i socials.
Però només hi ha un 14% de catedràtiques…
És veritat. A la universitat estudien més dones que homes, i la relació entre el nombre de professores i el nivell que ocupen no és
proporcional.
¿És culpa de les dones?
No. Les dones estan preparades, avui més que mai. Però parteixen d’una posició molt antiga que no ha acabat de desaparèixer del tot. Hi ha determinats espais que són molt masculins. La universitat, la política i els diners. A l’hora de promocionar dones, significa que s’ha de posar a dins una cosa que no s’assembla al que hi ha, que és nou, i diferent. Llavors hi ha recels. A vegades els homes veuen les dones com una competència. I això fa que ens quedem enrere.
Vostè va ser vicerectora de la Universitat de València.
Per elecció dels i les alumnes, ells i elles van apostar per un canvi.
¿Segueixen fent falta avui molts Voltaire, que va publicar la traducció al francès que la seva parella, Madame du Châtelet, havia
fet de Newton?
Sí. En fan falta molts com ell, que va reconèixer que Madame du Châtelet era igual o més intel·ligent i capaç, i que després de traduir Newton li va ensenyar la seva física. Per això és molt important que els mals hàbits culturals, per dir-ho d’alguna manera, no es reprodueixin en la gent jove que és el nostre futur.
