Àngels Rossell, guardonada amb la medalla Macià, és nascuda a Barcelona (Barcelonès) l’any 1931. És fundadora i presidenta de l’Associació de Dones Adrianes de la Mina. Va crear l’Associació amb l’objectiu d’aconseguir la participació de les dones en la bona convivència del barri i en la seva millora.
Va ser regidora de Serveis Socials de l’Ajuntament de Sant Adrià del Besos durant 15 anys i directora de l’Escola Bressol Belendai al Camp de la Bota, on va fer una tasca social molt important.
L’any 2004 va organitzar la I Trobada Estatal de Dones de Zones Obreres i actualment és vicepresidenta del Consell Municipal de Dones de l’Ajuntament de Sant Adrià del Besòs.
Des d’aleshores treballa amb el poble gitano, sent una reconeguda activista en la defensa de les dones.
Pregunta: Com es va sentir quan va rebre la Medalla Macià?
Resposta: M’ho va comunicar la consellera per telèfon a casa meva, que m’havien concedit la medalla. I em vaig quedar molt sorpresa, vaig pensar que podria ser una equivocació i tot. Lògicament, em va emocionar, però més que tot perquè per un moment em va passar per la ment tots els anys de treball que en certa forma havia representat per certes persones una forma de millorar la seva vida. Això sí que realment em satisfeia.
P: Quan i com va començar la seva lluita social?
R: La meva lluita social de forma seriosa va començar als anys 60 amb un treball voluntari que vaig fer a la Maternitat de Barcelona. En aquella època, els nens que estaven allà ho passaven molt malament, perquè no hi havia personal i els tenien lligats a partir de les sis de la tarda. I pensar que es feia això i que a més eren nens abandonats, és una cosa que em va impactar moltíssim. Vaig fer una denúncia i va canviar tota la situació de la Maternitat: més personal, i millor alimentació.
Desprès vaig anar al Camp de la Bota, on, amb l’Ajuntament de Sant Adrià vam crear una escola bressol pels nens de les dones gitanes que havien fundat una cooperativa. Va ser una època molt maca, perquè a més a més es podia fer un treball amb les mares, per fer-les veure la importància que tenia pels nens de començar a l’escola. Desprès vam traslladar aquesta llar d’infants aquí a la Mina i durant uns anys vaig ser la presidenta de la Coordinadora d’Escoles Bressol de Catalunya.
A partir d’aquí, vaig continuar treballant en el barri, molt implicada en el tema gitano, perquè sempre m’he sentit molt a prop d’ells. Potser perquè el tracte amb les mares i nens gitanos feia que al conèixer-nos els tingués més afecte. Fins i tot vaig ser la secretària del Centre Cultural Gitano de la Mina durant uns anys, fins que no em va poder ser compatible amb la feina.
P: Quin és l’origen de l’associació Adrianas?
Desprès de la meva etapa com a regidora de serveis socials, de sanitat i del barri de la Mina, la meva inquietud va pensar que encara no s’havia fet suficient respecte a treballar la base. I és quan vaig tenir la idea de crear una associació per implicar les dones. Pensava que si al barri havia d’haver-hi transformació, seria a través de la participació de les dones. I les Adrianas es va formar l’any 2001.
Les Adrianas vam començar anant porta per porta explicant què volíem. Fins que vam aconseguir fer la primera trobada a nivell nacional d’associacions de dones en barris en transformació. Va tenir una repercussió molt forta, i a més a més per nosaltres molt bona, perquè van venir més de 300 participants aquí al barri. Això no s’havia vist mai. Jo sé que en aquell moment vaig sentir que s’havia trencat una barrera amb la gent de fora del barri. Podien veure que hi havia dones que pensaven, que eren creatives, que tenien il·lusions i que podien transformar les coses.
P: Quines activitats esteu fent a dia d’avui les Adrianas?
R: Ahir vam llegir poesies en català davant de Pasqual Maragall, que va venir aquí i va quedar emocionat. Ara estem escrivint una obra de teatre que vol reflectir el moment en que la gent de diferents punts d’Espanya van anar al Camp de la Bota, la situació i el canvi posterior al barri de la Mina. A més, seguim fent classes de català i continua venint un psicòleg del CAP de la Mina, que fa una tasca molt important. També vam anar a Madrid a entregar 50.000 signatures contra l’explotació infantil a nivell mundial,que sembla una utopia, però que si la gent es parés a pensar, s’hauria d’aconseguir alguna cosa.
Les associacions de dones quedaven com molt encasillades en fer puntes, i cosir i demés, que està molt bé i no tenim res en contra, és més, ara estem preparant també coses per la setmana cultural. Però sempre fem el treball de cara a donar, no a quedar-se, a intentar canviar el xip al barri de la Mina: no només rebre, sinó donar alguna cosa. De fet, l’altre dia vam anar a fer una xerrada a una escola amb 250 nens i nenes i també vam anar a la Universitat de Girona. És a dir, hem sortit de lo que era típic d’una associació de dones, perquè també parlem de l’urbanisme, l’ecologisme, de tots els temes.
Hem escrit un llibre, Memòries d’Adrianes, i també un conte que està fins i tot a la Biblioteca de Madrid.
P: Quina és la seva visió sobre l’anomenada rehabilitació social de la Mina?
R: Clar, la rehabilitació urbanística és molt més fàcil a pesar de que és més costosa econòmicament. I lògicament l’entorn condiciona a les persones. Amb un entorn més agradable, l’actitud canvia. Ara, ja la qüestió social és més difícil. Hi ha un sector de la població que encara realment no s’ha incorporat del tot. Això és lo que realment preocupa, perquè precisament la gent que més necessita aquesta transformació social, és la que no hi ha forma d’arribar-hi. És molt difícil.
P: Quins canvis creu que serien convenients?
R: Penso que han d’haver-hi canvis d’actitud, de respecte cap als altres. Respecte en quant que hi ha situacions que generen una mica de crispació. Perquè si jo tinc una veïna que m’està deixant les escombraries a la porta, o em tira alguna cosa per la finestra, doncs em sentiré indignada. I això és el que falta. I mira que s’han fet projectes i programes, però realment hi ha una part de la població que d’això en passa.
P: Qui pensa que hauria d’impulsar això, des dels veïns o des de l’administració?
R: Penso que haurien d’incidir els dos. Els veïns, lògicament, i l’Ajuntament sent una mica més durs. Penso que ha arribat un moment que han passat molt anys fent un treball, anant advertint, que lògicament és una responsabilitat de l’administració. Però arriba un moment que s’ha de ser dur a la vida, perquè hi ha gent a la que si li han donat moltes oportunitats i no les ha aprofitat.
P: Per què creu que hi ha encara un sector que no acaba de conscienciar-se?
R: Perquè hi ha moltes coses a les que tampoc els hi donen valor. I perquè des de petit l’han acostumat a un tipus de vida, i aquests hàbits no els ha canviat. Clar, també va canviant, perquè de la Mina de quan vam començar al carrer Mart fins ara, hem fet un pas impressionant. Però clar, encara s’ha de treballar en el tema social.
P: Potser treballant des de la base es poden canviar aquests hàbits.
R: Exactament, amb els nens i amb les dones. Per això intentem que les dones vagin transmetent tot lo que s’hauria de fer. Un dels objectius de les Adrianas va ser que dos o tres de nosaltres anessin a les escoles per poder parlar amb les mares dels nens que deixaven de la importància de que participessin en les AMPES de les escoles.
P: Ha comentat que la transformació urbanística és més fàcil que la social. Potser exteriorment es canvia la Mina amb nous edificis, el parc, la rambla… però realment el problema que hi ha dins no acaba de solucionar-se.
R: Jo penso que es treballa, però és aquest sector de població que comentava, al qual és molt difícil d’arribar-hi. Perquè clar, lògicament, qui transforma un barri, una ciutat? L’entorn i la gent. Si els comportaments d’aquesta gent no canvien, fa que això no es pugui tirar endavant per més esforços que a vegades s’hi facin, que se n’han fet. Penso que hauran de passar encara uns quants anys perquè això, els fills que vagin a l’escola vagin veient la importància de respecte a l’entorn i el respecte a tot.
P: Quins diria que són els canvis més importants a la Mina en els últims anys?
R: Externament, l’aspecte. Perquè clar, era un barri que estava dividit en dos parts pel centre cívic. Això de que passi el tramvia és una obertura, i que a més posteriorment s’ha obert cap a La Catalana, ha fet un canvi molt important. Desprès tota aquesta part industrial que quedava com una cosa tallada, deixava a la Mina com una cosa encongida, apagada i encasillada. Ha canviat moltíssim, ara te’n vas a passejar per aquí i sembla la part alta de la ciutat.
Falta que aquesta gent nova que vingui aquí sigui capaç d’adaptar-se aquí a la Mina, que hi hagi aquesta mescla que pugui resultar que en actitud la Mina estigui molt millor.
P: Per últim, com veu el futur del barri?
R: El futur de la Mina el vull veure brillant, i espero que sigui així. El que passa és que la gent del barri també s’ha d’implicar, perquè no solament ho ha de fer l’administració. Hi ha coses que potser també perquè estan cansats, han sentit promeses i tal, doncs hi ha coses que es belluguen perquè també un hi posa l’esforç. Penso que anirà millorant sempre i quan l’administració doni mostres del seu compromís amb la seva fermesa en les actuacions al barri.
