Fa uns dies, presentàvem a Núria Guàrdia a través d’una entrevista realitzada pel setmanari l’Independent de Sant Adrià. Des de Dones en Xarxa, ens hem volgut apropar més a ella i per això ens ha respós a unes preguntes, molt amablement, parlant de les dones i el masclisme imperant a l’esport.
Avui en dia, segueix recuperant-se de la recent operació del lligament creuat anteri i del menisc de la cama dreta. Tot i així, el seu equip, el Sant Gabriel, continua imparable.
– Per què creus que encara, avui en dia, el nombre de dones que practiquen esport és inferior al dels homes?
Crec que això es una qüestió de mentalitat, prejudicis i educació. Crec que l’incorporació de la dona en el món de l‘esport és encara molt recent, es necessita molt de temps per aconseguir equiparar la situació que té l’home a l’esport, encara que ens trobem en un bon moment.
– Diuen que el rol històric de la dona i les diferencies biològiques mal interpretades o intencionadament interpretades segueixen limitant l’accès de les dones al món esportiu. Què opines?
Les diferencies físiques i biológiques són més que evidents i això no es pot amagar. Però es veritat que hem crescut amb una cultura i una educació que ens ha limitat en tot moment i no ens ha permès desenvolupar les nostres capacitats al cent per cent.
– Pel que tinc entes, vas començar a jugar a futbol amb el teu germà. A l’escola, senties comentaris cap a tu sobre el fet de jugar a un esport que sembla solament permès als homes?
Vaig sentir els tipics comentaris dels nens, que, ingenuament, defensaven el fútbol com un esport només d’ homes. Però mai em van intimidar, crec que això ens ha fet més fortes.
– Normalment, l’esport triat per les dones són la natació, tenis, gimnástica… creus que té a veure amb quelcom històric? Semblen ser esports que no contradiuen el model femení tradicional. Què n’opines?
Si, tant la natació com el tenis i la gimnàstica son esports més passius i elegants que el fútbol, per exemple, que es un esport molt més dur i agressiu, suposo que, no tant ara, pero anys enrere, aixó suposava un motiu de pes a l’hora d’escollir quin esport practicar. Crec que aquesta situació está lligada al canvi de mentalitat i a l’evoluciò de l’educació i la cultura esportiva femenina. Ara, el masclisme ja no ens limita com abans, som més lliures per escollir quin esport volem practicar.
– Les dones han accedit al mercat laboral però tot i així, la majoria, encara han d’encarar les tasques domèstiques en solitari. Creus que això pot ser un dels inconvenients per no practicar esport o no dedicar un temps a la seva salut?
Evidentment sí. Si les tasques domèstiques encara recauen únicament sobre la dona, no poden disposar del temps necessari per practicar cap esport, ni amb un minim d’exigència i, ni molt menys, de manera professional.
– Que creus que significaria per a les dones esportistes no tenir que demostrar constantment la seva vàlua?
Si una cosa ha caracterizat a les dones esportistes és estar sempre lluitant contra una educaciò molt masclista. No tenir que demostrar la nostra vàlua constantment significaria un canvi psicològic important i, sobretot, un obstacle menys de superar. Segur que hi haurien moltissimes dones/nenes més que practicarien esport, crec que aquesta situació ha suposat una pressió que moltes nenes, a una certa edat, no estan disposades a afrontar.
– Com perceps el masclisme a l’esport?
Encara existeix, és inevitable. La societat ho té acceptat culturalment i acaba semblant una situació lògica, però es una injustícia intolerable. Crec també que això afecta tant als homes com a les dones, tant a les dones que practiquen un esport que no coincideix amb el model femení, com als homes que fan un esport poc viril.
– Quins valors t’aporta el futbol?
Molts valors. El fútbol, com tots els esports d’equip, es una educació. A mi m’aportat respecte, respecte per les meves companyes i les contràries, humilitat per apendre i millorar constantment, compromís, sacrifici… entre d’altres.
– Has sacrificat alguna cosa per estar on estàs?
És inevitable sacrificar algunes coses. Si practiques un esport seriosament, professionalment o semi-professionalment, has de renunciar al teu temps lliure perque has de jugar, viatjar els caps de setmana, entrenar.. Tens un altre ritme de vida, es normal. A més, en el meu cas, quan vaig fitxar pel Torino i vaig marxar a Italia 4 anys, vaig haver de renunciar a la meva familia i als meus amics de tota la vida. A vegades, per fer això que més t’agrada, suposo és necessari sacrificar allò que més estimes.
En l’alta competició, en primera divisió de Futbol, els interessos polítics i econòmics són clars i no és gaire normal veure dones en els equips directius. Creus que el futbol d’alt nivell seria comparable a la política pel que fa a la poca presència de les dones?
Sí, crec que el problema és el mateix. Tant la politica com el futbol són dos mons creats per homes amb la finalitat de ser practicats, també, per homes. Com dèiem abans, l’incorporació de la dona en aquests àmbits es relativament recent respecte els homes. Això ha limitat a la dona des de un primer moment. Superat això, una vegada dins, la dona ha de lluitar contra normes masclistes i obstacles imposats per la cultura i com a consequència, per la societat. També es veritat que, avui dia i cada vegada més, veiem dones amb càrrecs polítics importants. Crec que és qüestió de temps.
– Creus que algun dia anirem al bar per la nit per poder veure una Champions femenina?
Això ja és possible, pero gairabé ningú ho sap. Existeix la Champions femenina pero molts pocs partits els passen per la televisió i només ho fan les cadenes locals. Com que el fútbol femení no genera interessos ni politics ni econòmics, les televisions no mostren cap mena d’interés. Confio que això canviï. Mica en mica el fútbol femení està creixent, estem en el bon camí… pero és un camí molt i molt llarg.
