A partir d’aquesta premissa els dos protagonistes de l’obra, els dos germans, de deu i nou anys seran els protagonistes de l’obra. Conviuran amb la mort, la solitud, la impotència de la violació, la malaltia, però també l’instint de supervivència que anirà lligada a l’amor fraternal i la recuperació de la dignitat humana.
L’Alícia i la Sílvia van començar a participar en un portal web que els hi donava l’oportunitat de compartir amb altres persones que escrivien les seves experiències. L’intercanvi de coneixements, les temàtiques i el bon fer que es reflectien entre elles va fer que decidissin posar el fil a l’agulla. D’això fa ja sis anys.
Actualment compten amb tres publicacions en el mercat: «Jocs de guerra. Cosa d’infants», «Iskander. Un viatge a la màgia dels llibres» (Premi Ciutat de Lleida de Novel•la 2006), «El camí del Bandama Vermell» (Premi Columna Jove 2010) en tots els casos es tracta d’autoria compartida: Alícia Gili i Sílvia Romero.
Presentació El Camà del Bandama Vermell
Les experiències i el coneixement que t’han donat en els teus viatges a Costa d’Ivori i la profunda investigació de Sílvia us han donat arguments suficients que podries comptar. Per què la història de dos germans?
*Alicia: Hi ha moltes problemàtiques que es poden donar en un conflicte armat que afecten els nens, a les dones, el fet de ser dos germans ens permetia donar dos punts de vista i també dues visions de la problemàtica, què el conflicte no afecta igual a un nen que una nena i que no afecta igual a una dona que a un home.
Feu un crit a la societat sobre la situació actual a Costa d’Ivori, al mateix temps que conteu la desafortunada història dels nois. Creieu que heu aconseguit transmetre al lector tota la realitat?
SÃlvia Romero
*Sílvia: No és que ho cregui sinó que estem segures. El camí del Bandama Vermell és una novel•la dura perquè explica una història de dos germans en una situació de guerra, de conflicte, en la qual ells es veuen involucrats totalment. Volíem transmetre un crit d’esperança i tendresa.
Digueu-me el perquè de la vostra crítica amagada contra aquest món unitarista i globalitzat?
*Alicia: Professionalment jo he treballat amb aquest tema molts anys, està clar que la societat actual és molt favorable al nord i gens favorable al sud, això és una cosa que la majoria de persones poden veure i nosaltres estem disposades a veure-ho. Llavors si el nostre treball literari ajuda una mica a obrir els ulls penso que hauríem assolit el nostre objectiu.
*Sílvia: Creiem en la literatura de denúncia i no per això ha de ser pamfletària ni té per què perdre interès ni qualitat literària.
Creieu que es fa la suficient difusió del conflicte a Costa d’Ivori sobre el nens soldats?
AlÃcia Gili
*Sílvia: No, d’aquest conflicte no, al contrari.
*Alícia: Ni en aquest conflicte en ni la situació dels nens soldats. Et posaré dos exemples: aquest 12 de febrer ha estat el dia en contra dels nens que participen en conflictes armats, excepte en algunes ràdios que ha sortit alguna cosa no s’ha fet gairebé incidència excepte en algunes ràdios que ha sortit alguna cosa, no s’ha fet gairebé incidència. Actualment hi ha més de 300.000 mil nens comptabilitzats en conflictes armats i pensem que a través de la xarxa, xarxes socials, mitjans de comunicació, periodistes com a mínim haurien de tenir la capacitat d’anar més enllà.
Sé que sou dos grans amants dels llibres, la literatura, les biblioteques, el paper. Què opineu del canvi que s’està patint amb els llibres digitals i les descàrregues?
*Alicia: Jo estic bastant a favor, les noves tecnologies en general són eines que ajuden a afavorir la distribució de la cultura i per tant políticament i econòmicament es té que trobar els sistemes més adequats per treballar conjuntament amb les noves tecnologies, jo no dic que no. Que s’han de respectar els drets dels autors, tampoc dic que no. Però que les noves tecnologies ajuden a distribuir més i a fer arribar la cultura a més gent, està clar.
*Silvia: Hem d’aprendre a conviure amb el llibre digital al mateix temps que amb el paper, de fet, de cap de les maneres podem estar en contra ni la Alicia ni jo, ja que ens vam conèixer a través de les noves tecnologies.
Pregunta obligada. Com és això d’escriure a quatre mans?
*Silvia: És complicat de dir, si ens basem en el llibre «El camí del Bandama Vermell» diré que d’entrada escriure a quatre mans amb la Alícia és molt senzill perquè hi ha filing, aquest és el punt de partida bàsic. Si no hi ha bona relació és impossible escriure, ni a quatre ni a dues mans, de cap manera, no és el cas.
Algun nou projecte?
*Sílvia: Nou? Hauríem de dir nous, en plural. El que ens falten no són projectes, sinó temps per dur-los a terme.
*Alícia: De totes formes, per concretar una mica, podem dir que damunt la taula tenim una proposta de novel•la històrica, amb una estructura cronològica i geogràfica de tres espais diferents que seria el nostre projecte més immediat; i per altra banda estem treballant en una història infantil, una trilogia en realitat, farcida de donyets i éssers fantàstics de la mitologia catalana, que esperem que aviat vegi la llum.
