Mor i seràs lliure», cridava l’Abbas dirigint-se a la seva amiga Baktay en l’última escena de la pel·lícula Buda va esclatar de vergonya, que narra les adversitats que ha de superar una nena afganesa que pretén anar a escola.
Igual que l’Abbas, hi ha moltes dones a la vida real de l’Afganistan que creuen que la mort és l’única manera d’escapar de la discriminació i l’opressió social i recorren al suïcidi com a màxima expressió de llibertat, com la Parisa, la Sarah o la Fazzaneh, que es van intentar cremar vives quan no tenien ni 20 anys.
Aquests tres testimonis els recull una investigació que va fer l’any 2006 l’Associació de Cooperació per a l’Afganistan (Acaf) a la regió de Herat.
L’estudi quantificava fins a 600 casos de suïcidis amb foc, el 70% perpetrats per noies d’entre 12 i 25 anys. No obstant, és impossible conèixer el nombre real d’aquests casos perquè moltes famílies els silencien.
«Les causes dels suïcidis són la violència domèstica sistemàtica i atroç per part dels marits i les sogres», explica Glòria Company, directora d’Acaf.
Aquesta ONG es va crear l’any 2002 amb l’objectiu de difondre la situació de les dones i dels col·lectius més marginats de la societat.
Després de la investigació, l’ONG va emprendre un projecte, subvencionat per l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD), que ofereix ajuda psicològica a les dones que sobreviuen, ja que moltes pateixen el rebuig de la seva família i la societat. L’Acaf també contracta vídues i professores que no tenen recursos perquè treballin a l’hospital de Herat.
«La situació de l’Afganistan és molt delicada i les dones són les més perjudicades», denuncia Company.
