És el mes de març i una aprofita per a fer sentir encara més les reivindicacions de les dones al màxim en accions, xerrades o mobilitzacions, per cridar encara més fort, ja que sembla que aquests dies les oïdes dels que normalment no volen sentir ni escoltar estan més obertes.
Que si no volem un dia de la dona ni un mes de la dona, que jo vull que tots els dies siguin meus, vull decidir per mi mateixa en llibertat sempre; que si denunciar la violència que patim milers de dones al món, com per exemple les nenes a Nicaragua; que si les revolucions perdudes de les dones i el repte que tenen ara a les seves mans les dones dels països àrabs i del Magreb… Però resulta que enguany hi ha una preocupació que no em puc treure del cap: el terratrèmol del Japó.
Les imatges de les aigües negres que envaeixin un port són impressionats; vaixells i cases que suren pel mig de les ciutats com si fossin de joguina; cotxes i furgonetes que es mouen com fulles sobre l’aigua… i el dolor de la gent que ho ha perdut absolutament tot, d’espant davant les possibles rèpliques, de sorpresa davant una destrucció tal que no saben ni per on començar a reconstruir.
El contrast amb Haití és considerable. Haití era abans del terratrèmol un dels països més pobres del món, amb una població que ha viscut sempre sota l’esclavitud i l’explotació. La població haitiana, un cop succeïda la catàstrofe, ha quedat totalment desemparada, només a mercè d’una ajuda humanitària cada cop més escassa (com recorda cada dia en Forges, no t’oblidis d’Haití).
Al Japó, en canvi, les infraestructures i la població estan preparats pels sismes i una mostra és l’estoïcisme amb que la gent fa cua per abastir-se de menjar i aigua potable. Malgrat tot, la catàstrofe ha estat de tal magnitud que ja l’han qualificat de la pitjor desprès de la II Segona Guerra Mundial. A la prefectura de Miyagi es calcula que hi ha unes 10.000 persones desaparegudes i la comunicació és complicada.
Malauradament, un dels danys per al que cap de nosaltres pot estar del tot preparada és el desastre nuclear. Ara per ara, ja hi ha tres centrals seriosament danyades i les fuites són especialment alarmants a Onagawa i Fukushima. En aquests moments, el problema per al Japó no és tant la seva dependència d’aquesta font d’energia, que ja comencen a notar, com l’extrema dificultat per contenir la radiació del nuclis que ja s’han fusionat i evitar que també passi als altres.
Un cop més la realitat s’imposa i fa callar a tots aquells que inexplicablement insisteixen en assegurar que la nuclear és una energia segura i necessària però que un cop més ens posa a tots i a totes en perill. Per alguna cosa el Consell de Seguretat Nuclear porta reunit de forma continuada des de divendres, perquè saben que una catàstrofe nuclear a qualsevol lloc del planeta acaba afectant arreu tard o d’hora, d’una forma o una altra.
Fins fa poc la meva preocupació se centrava en la població del Japó, amb un especial carinyo per la família de la noia a qui compro el sushi i pels i les camarades de la IV Internacional a la zona. Només espero que no ens haguem de començar a preocupar també per com afectarà a la nostra salut i a la de la resta del planeta. Japó esta aquí al costat. Perquè a la fi, el planeta Terra és casa nostra, malgrat hi hagi qui encara ho posi en dubte.
