Una imatge «diferent» del món àrab presa al Iemen i que molts identifiquen amb La Pietat de Miquel Àngel va portar el fotoperiodista Samuel Aranda (Santa Coloma de Gramenet, 1979) a guanyar el World Press Photo 2011.
Tot i l’evident alegria pel premi, Samuel confessa sentir-se una mica aclaparat per l’enrenou que s’ha creat després de conèixer que la instantània que quatre mesos enrere va prendre en una mesquita de Sanà (Iemen) a Fàtima i el seu fill Said és la millor foto de l’any.
Però l’enrenou està justificat ja que feia tres dècades que cap fotògraf espanyol aconseguia alçar-se amb el preuat trofeu fotoperiodístic. El World Press Photo ha estat el premi a un jove fotògraf que, càmera a la mà, ha capturat mig món posant especial interès en la immigració.
Aranda fa més d’una dècada que treballa a l’Orient Mitjà i va ser allà cap a on fa un any va decidir posar rumb. Va instal·lar la seva caserna general a Tunísia amb la intenció de testimoniar en imatges l’anomenada Primavera Àrab. Ho va aconseguir i algunes de les seves fotos van aconseguir entrar a la portada del prestigiós The New York Times.
Xerrem amb el fotògraf català hores després d’aterrar a Barcelona després d’un llarg vol que el portava de tornada del lloc que l’ha consagrat professionalment: Iemen. Hi havia tornat per retrobar-se amb Said i Fàtima, els protagonistes de la seva foto.
¿Va costar molt trobar a Fàtima?
No. Va ser molt fàcil. Arribem a la plaça en què hi havia els manifestants, a Change Square (la plaça del canvi) i un parell de periodistes locals ens van ajudar a trobar-la. A més la foto havia sortit als diaris locals.
Està bé que una imatge que ha tingut tanta repercussió internacional també es conegui allà.
Sí. Estava una mica preocupat per saber com s’ho anaven a prendre ells, per si potser ho veien com una invasió a la seva intimitat. Estava gairebé segur que ells no m’havien vist fent la foto però després quan vaig parlar amb la dona (Fàtima) em va confirmar que no era conscient que els estava fotografiant.
Un punt a favor seu, no?
Sí, sí. Però, hòstia ¡era un moment molt íntim! Ell està gairebé nu…
És una imatge senzilla però que transmet. Quin és el seu principal objectiu com a fotògraf?
Documentar el que passa i poc més. Després hi ha moments que aconsegueixes imatges més boniques o més plàstiques, més gràficament interessants, però l’important és documentar el que està passant. Crec que aquesta imatge ha tingut tant èxit o tanta repercussió perquè portem tot l’any fent fotos molt violentes, de gent disparant, etc. i aquesta és una mica com la rebotiga del conflicte.
I la dona amb nicab…
Sembla que aquí pensem que les dones estan sotmeses a l’home i plorant tot el dia a casa i què va! És una dona abraçant a un fill, una cosa normal allà…
Com se sent després del premi i tota la repercussió que ha tingut?
(Rialles) Estic molt content perquè estan sortint molts projectes. Tot el que abans ningú em finançava està canviant en dues setmanes. I gràcies a la foto s’ha tornat a parlar del Iemen un munt. A més era molt interessant la reacció de la gent, estaven molt agraïts. I em vaig trobar amb Tawakkol (premi Nobel de la Pau 2011). Va ser tot molt xulo.
Com s’aconsegueix fer la millor foto de l’any?
Al Iemen el més difícil va ser entrar. Intentàvem fer-ho amb visats però no els hi donaven a ningú. En aquest sentit va estar molt bé el suport que va donar The New York Times: va ser un mes de treball sencer amb sou, dues persones buscant fórmules per entrar al país i al final ho vam aconseguir.
La foto està presa el 15 d’octubre. El dia va començar força tranquil, hi havia una manifestació, arribem a la plaça i va començar a avançar la protesta. Estava tot ple de franctiradors que s’havien apostat en els edificis i disparaven a tothom. I quan la gent va tornar cap a la plaça corrent la van bombardejar amb tancs. Ens refugiem dins de la mesquita en la qual estaven Fàtima i el seu fill (Said). Em va cridar l’atenció perquè ella estava molt tranquil·la, súper sencera mentre tothom plorava, cridava, ferits per tot arreu…
Va treballar durant tres mesos de manera clandestina. És l’experiència més dura que ha viscut professionalment?
No. Va ser molt dur entrar i la primera setmana tenia molta por i gairebé no em podia moure perquè tot eren controls militars. Però la gent ha estat increïble, de veritat. Tothom. Em van arrestar a l’aeroport i la policia secreta em va tractar súper bé.
Per què el van arrestar?
Quan feia dos mesos vam anar al sud, a una ciutat anomenada Taiz que estava sent bombardejada i havien matat una dona. Un franctirador li va disparar un tret al coll i això està molt mal vist al món àrab perquè l’Islam protegeix molt a la dona. Però van negar que l’haguessin matat. Trobem el cadàver, el publiquem gegant a The New York Times i van començar a investigar. Jo signava sense nom però van aconseguir saber qui era.
Quina por!
Bé… (rialles). Crec que si m’hagués passat el mateix a Líbia o a Síria hagués estat bastant més fotut.
¿Treballar en aquestes circumstàncies dóna valor afegit a la feina o el limita una mica per la por?
Cada cosa té el seu què. És l’única cosa que sé fer, el que he fet sempre. De vegades m’han enviat a fer retrats i sóc dolentíssim.
La foto d’alguna manera és un retrat…
Sí, però aquí no estàs muntant un set d’il·luminació o creant alguna cosa. Jo simplement documentava el que estava passant.
Amb quin equip va treballar al Iemen?
Amb una Nikon 700 que és una càmera petitona i amb òptiques fixes en lloc de zoom. Allà van tots amb jaqueta i amb un fulard per sobre molt gran i un ganivet al cinturó. Jo portava una bossa petita sota l’americana i amb el mocador em podia tapar la càmera.
Des de la Primavera Àrab ha estat un any de canvi professional per a vostè, no?
Bé, porto treballant a l’Orient Mitjà 10-12 anys. El que ha canviat ha estat el premi. Ja està. És una mica difícil d’explicar. El que ha canviat és que un jurat ha decidit que aquesta foto era molt important i li han donat un premi. La gent veu el treball a la televisió o als mitjans i sembla que ara canvia tot i diuen ‘Hòstia, quin gran fotògraf!’.
Però encara que ja publicava en molts mitjans, el premi li ha obert portes?
Sí. Però ja veurem què passa perquè la gent també s’oblida molt ràpid de tot.
No només ha treballat a l’Orient Mitjà…
No. A Colòmbia, a Rússia, a Moldàvia, a Romania…
De tots els llocs on ha estat, digui un moment especial.
Iemen, a nivell de persones, ha estat increïble. Però potser l’experiència més heavy va ser al Pakistan. Vaig anar a fer un tema d’unes mines i un tipus que vaig conèixer en una estació de tren va agafar vacances una setmana per fer-me de guia i em va convidar a casa seva. Vam estar una setmana treballant i ell pagava els taxis, el menjar, la casa… Quan acabàvem el viatge li volia pagar i em va dir: «ara som amics, no et puc cobrar». I l’home era súper pobre! L’últim dia vaig tornar a insistir i li vaig donar diners i es va enfadar molt. Em va dir que el problema que teníem a Occident és que no podem fer res sense esperar alguna cosa a canvi, sense esperar una recompensa.
Quina lliçó!
De les bones.
Suposo que treballar en llocs tan diferents t’obliga a adaptar-te permanentment a maneres de viure i de relacionar molt dispars.
Sí. Però normalment quan treballes en fotoperiodisme en aquestes circumstàncies és més fàcil treballar que potser si has d’anar a fer una entrevista a algú molt important aquí a Espanya.
També tens més llibertat per decidir la foto, no?
Sempre he treballat amb força llibertat.
Però en fotoperiodisme està el fotògraf davant l’escenari i ell decideix la imatge, el que vol explicar…
Cada lloc i cada conflicte és diferent. A l’Iraq vaig estar encastat amb les tropes i tot estava molt organitzat. Fins i tot havia de signar un contracte que contemplava el que podia fotografiar i el que no. No és tot tan idíl·lic.
¿A Espanya es valora la fotografia?
Crec que no. Tot està molt viciat. Tenim uns mitjans de comunicació molt pensats al que la gent demanda i no se li dóna el mateix valor a la fotografia que se li pot donar a França o Nova York. És un problema nostre perquè aquí el diari més venut és el Marca i no hi ha cap revista com Time o com Paris Match. I els fotògrafs també hem de mirar el que estem fent perquè aquí no hi ha cap agència de fotògrafs. I vas a Itàlia i potser hi ha 10.
Hi ha diaris que demanen als redactors que també facin la foto. ¿S’està perdent la concepció de que la fotografia aporta informació i no és un adorn?
Crec que això només passa aquí. Es veu la fotografia com un quadrat que acompanya el text. Si aquest quadrat es pot omplir amb una foto, millor, i si no doncs es posa el que sigui. Hi ha altres llocs on es té un concepte de la imatge molt més forta, llocs on es fan reunions per decidir una sola foto i on tot es valora molt més. Crec que una foto és una mica la introducció del text que a més, si és bona, pot animar el lector a llegir la notícia.
Ha estat portada de The New York Times en diverses ocasions. Com va aconseguir arribar a aquest mitjà?
El director de fotografia abans era freelance i quan jo estava a Jerusalem treballant per France Press com a segon a l’oficina el vaig agafar com a col·laborador. I quan jo em vaig quedar sense feina ell em va tornar el favor. Ja està (rialles).
Com es treballa?
Tenen un sistema de treball totalment diferent al nostre. Mai he rebut una trucada dient-me «has d’anar a fer això» i porto gairebé dos anys amb ells. No hi ha un cap que et diu el que has de fer i et crida per donar-te la bronca. Es funciona més en equip i has de proposar les coses: arribes al lloc, els expliques el que passa i dius el que creus que cal fer. Així aconsegueixen que t’esforcis molt més. I quan veus com et tracten i que et fan cas al que dius, estàs més motivat.
¿S’ha especialitzat en immigració perquè la vida l’ha portat per aquí o per propi interès personal?
Suposo que pels meus orígens. Els meus pares eren d’Andalusia i van emigrar a Santa Coloma de Gramenet i suposo que això em fa estar una mica més proper, preocupat o atret per les problemàtiques socials. Però mai he fet un raonament que estic fent una foto sobre aquest tema, mai em plantejo per què ho faig. El que sí que sé és que quan decideixo anar a Orient Mitjà és perquè m’agrada i perquè crec que cal fer-ho.
Quan mira enrere amb aquest premi a la mà pensa…
Mai vaig imaginar tenir aquest reconeixement, que si et dic la veritat crec que em queda una mica gran… De vegades crec que em supera la situació d’aquestes últimes setmanes… De puta mare que passi però tenint les coses molt clares. No canvia res, de veritat. Són 10.000 euros de premi i en un any igual ningú s’acordarà de la foto.
Quins són els seus referents en el món de la fotografia?
Quan vaig començar tenia llibres d’Eugene Smith i seguia a James Nachtwey. I per a mi un dels grans fotògrafs actuals a Espanya que fins que no li passi el que m’ha passat a mi ningú dirà «Hòstia, com no li hem publicat més fotos!» és Fernando Moleres. No entenc que sempre hagi de publicar fora!
Quins projectes té ara?
Portava temps volent fer un projecte amb una mirada positiva sobre el món àrab i per fi ho faré. Es tracta de tornar a tots els països que hem estat recorrent aquest any per fotografiar ara només vida quotidiana: retratar a les famílies menjant al Kentucky Fried Chicken al Iemen, que estan els barbuts menjant hamburgueses amb els nens. A Líbia jugant al futbolí… El que veiem però una mica amb aquest punt de vista. Hi ha una associació a Nacions Unides que finançarà el projecte amb la Fundació Ford. Comencem ara i serà un any de treball.
I es queda a Tunísia?
Sí, sí, sí.
No tornarà a Barcelona?
No crec. Si torno me n’aniré a algun poblet de fora… a Matarranya.
