En un intent més de treballar i de vetllar per la defensa dels seus fills, l’Associació de Famílies Lesbianes i Gais de Catalunya va aplegar el cap de setmana passat, a Tarragona, prop de tres-centes persones integrants de diferents models familiars. «L’objectiu principal és unir els nostres esforços i que la gran diversitat de famílies que hi ha al nostre entorn es faci visible. Volem que la gent sàpiga que existim», va remarcar la presidenta de l’ens, Elisabet Vendrell. Però més enllà de compartir experiències i coneixements en xerrades i taules rodones, la trobada, celebrada a la Ciutat de Repòs i de Vacances, també ha servit per establir les bases de la lluita d’aquest col·lectiu perquè el desig de tenir fills, sobretot per a les parelles gais, no esdevingui un viacrucis. «Ara estem lluitant perquè es legalitzi la subrogació d’úter», va insistir Vendrell, conscient que amb aquest pas els homes tindrien molta més facilitat per tenir descendència, tot i que des del 2005 la llei ja permet l’adopció conjunta. De fet, en la trobada hi havia predomini de parelles lesbianes, prop d’un 80%. A Tarragona es va acordar institucionalitzar la trobada almenys un cop a l’any i per vehicular-ho s’ha creat una xarxa amb representants de famílies gais i lesbianes d’arreu de l’Estat, en què també tenen cabuda els transsexuals i els bisexuals. De moment, hi són representades Catalunya, el País Valencià, Madrid, la Rioja i el País Basc.
«Si hi ha nens, l’acceptació és més gran»
La Rosa i la Lola són de Barcelona i estan juntes des de fa vuit anys. Des del 2005, a més, són mares de bessons: en Jan i la Júlia, concebuts per la Rosa. Els intents d’aquesta parella lesbiana per tenir descendència van començar amb la inseminació artificial, encara que els resultats no van ser els desitjats i van optar per altres mètodes: «Va començar la Lola, però no va tenir èxit i després vam passar al sistema [fecundació] in vitro», recorda la Rosa. Tenien la intenció de tenir un fill cadascuna, encara que el naixement dels dos bessons ha fet que, de moment, s’ho replantegin. «La idea inicial era tenir-ne un [de fill] cadascuna, però ens en van sortir dos i ara la cosa ha canviat. A casa ens faltaria espai i tenir més fills també suposa una despesa més gran de diners», confessa alarmada la Rosa, encantada d’haver participat en la trobada de Tarragona del cap de setmana: «Activitats com aquestes són molt importants i molt necessàries, sobretot per compartir experiències amb altres persones i per fer veure a la resta de gent que no estan sols i que hi ha més famílies com la seva.» Mentre una de les seves mares s’explica amb naturalitat, tant en Jan com la Júlia escolten atentament. La Rosa assegura que, de moment, els nens no pregunten per la inexistència de la figura paterna: «Almenys els nostres no s’ho han plantejat, però suposo que si un dia arriba la pregunta, els ho direm amb naturalitat. D’això n’estem convençudes.» Consideren que seria un problema amagar la realitat, i més quan a l’escola també conviuen models diferents de famílies. A més, un altre aspecte que empeny les parelles, tant lesbianes com gais, a tenir fills és que «quan hi ha canalla la família sempre t’accepta més».
«A la Generalitat em van tancar la porta»
Joan Carles i Jordi són parella des de fa 23 anys i des del principi van tenir clar que volien tenir fills. El fet de ser dos homes, unit a la rigidesa tant de la gent com de la mateixa legislació, va obligar-los a fer mans i mànigues per mirar de ser pares. «El primer intent va ser a principis dels anys noranta i a la Generalitat em van tancar la porta als nassos», comenta orgullós Joan Carles, que recorda que van ser uns dels primers «que vam tenir el morro de demanar-ho, en un moment en què realment aquest país encara estava a les cavernes». Després del primer fracàs, l’any 1998, gràcies a una veïna que va aconseguir adoptar un nen a la Costa d’Ivori, van agafar consciència que com a solters podrien aconseguir-ho. «Vam decidir que ho intentaria en Jordi i, un cop li van concedir el permís d’idoneïtat per a l’adopció internacional, vam començar a enviar documents al país d’origen del nen», explica Joan Carles. El procés, dur i ple d’entrebancs, va permetre que en Vasyl, que actualment té deu anys, arribés a Catalunya, ja amb divuit mesos. Després va arribar en Dani, amb el qual completen una família feliç i molt ben avinguda. «Cap dels dos nens mai ens ha fet preguntes d’aquelles tan evidents sobre el nostre model de família», va admetre Joan Carles. Conscient que algun dia hauria de respondre per l’absència de la figura materna, assegura que li diran que «la seva mare biològica no el va poder cuidar però que es va encarregar de portar-lo a un lloc on li buscarien una família». A més, deixa clar que les paraules adopció i orfenat no són cap tabú per als nens. «Els taps mentals no són bons.»
