Dels sols i les llunes és una història novel·lada en què s’explica de manera clara com era la vida en un entorn de poble i també de la ciutat després de la Guerra Civil, quan el que imperava eren els colors negres i grisos.
Ara que en aquests moments en la nostra societat hi ha un debat a l’entorn de la memòria històrica, Dels sols i les llunes és un treball de memòria històrica. «La guerra era el nostre any zero», diu la protagonista, ja que recordar és tornar a pensar amb el cor i això és el que fa la Remei al seu poble de Saperas, on té lloc gran part de la història, on els sentiments, les complicitats i les històries pertanyen a tots, on es barregen la tranquil·litat i la rutina. Referint-se al poble comenta: «Quan s’acabava l’estiu començava un altre hivern.»
La novel·la presenta uns personatges vius i arrelats al territori, on tot el que viuen té transcendència pel que l’autora ens vol trametre. El perfil de la protagonista, la Remei, és el d’una noia espavilada, inquieta, observadora, que analitza, que dedueix i que viu plenament els moments i els fets que s’esdevenen en el dia a dia de la vida del poble.
Dóna valor i importància a la figura del mestre; diu: «Sac de saviesa desaprofitat que ens apartava dels camins de la ignorància.» La seva història no és altra que la de tants i tants mestres que s’havien forjat en l’època de la República i que són represaliats després obligant-los a malviure i a una vida desafortunada, «era un mestre malalt, d’aspecte pobre i trist».
A la Tecla també li interessa fer-nos arribar escenaris que marquen el full de ruta de la història. Destaca d’una manera enginyosa i absolutament situada dins del context del poble la casa com a eix central de la història, on les parets parlen i expliquen coses. L’espai on la protagonista ha crescut i s’ha fet gran. I les golfes com a lloc segur i que ha estat refugi de secrets i espai de jocs.
Tarragona es fa palesa durant tota la novel·la, «petita, trista i un pèl grisa». Hom l’observa com aquella ciutat que acabava de sortir d’un període d’ombres, on les relacions entre persones depenien de les influències i dels contactes establerts per necessitats o bé interessos.
Tota la novel·la deixa entreveure que el sentiment de l’amistat esdevé un eix important en el desenvolupament de les relacions que s’hi tramen, «veig l’amiga sàvia de sempre, capaç d’haver estimat amb força» ja que davant de tanta frustració la generositat d’una amiga dóna coratge per continuar vivint i així anar superant les dificultats de la vida.
Dels sols i les llunes és una novel·la arrelada al seu temps i en un moment històric concret i que fa referència directa a com era i com es vivia tant al medi rural com urbà la postguerra. Al llarg de la història fa al·lusions a tot allò que es va perdre com a país i com a poble, els avenços que havien ajudat a tirar endavant una societat i dels quals s’esperava un guany des del punt de vista polític, cultural i social. Constata quant de dolor i de frustració va romandre en aquella societat i que va marcar per molts anys moltes famílies. Les conseqüències d’aquella guerra fratricida eren a cada casa i la història ho fa palès a través dels personatges i de les vivències pròpies de cadascun d’ells. Explica la tristesa d’ànim de qui li va tocar viure aquell moment i alhora la força per continuar lluitant en el dia a dia en tots els camps.
I, tot plegat, escrit amb detall minuciós, amb llenguatge planer, amb construccions clares i entenedores arrelades a casa nostra.
Títol: Dels sols i les llunes
Autora: Tecla Martorell
Editorial: Arola Editors. Col·lecció Òpera Prima
Planes: 279
