Us presentem dues actituds a partir de dues pintures de Mary Cassatt (1845-1926), pintora impresionista nordamericana.
Hem escollit dues obres de Mary Cassatt que versen sobre el mateix tema, Lydia a la llotja (1879) i A l’òpera (1879) respectivament.
Lydia a la llotja (1879) En la primera obra, l’autora ens mostra una escena d’un costum de l’època en la que Lydia assisteix a una representació probablement teatral. La model, roman més que apareix, al centre del quadre en actitud quasi exhibicionista. Darrera d’ella, en un mirall en el que es reflexa la seva esquena i els espectaculars llum de la sala, s’hi veuen també reflectits la resta d’espectadors que contemplen l’obra que es representa, a la pròpia Lydia i la imatge d’ells mateixos observant, observant-la i observant-se.
La protagonista és la única que només mira la funció, contempla una representació mentre ella representa alhora el paper de qui és mirada i es deixa mirar.
Discreta, només utilitza el llenguatge del ventall. Els seus ulls no gosen mirar a qui la mira, no fos que en sentir-se sorprès la deixés de mirar. Ella representa el paper de la feminitat que li ha estat assignada. Els tons vermells i rosats ressalten el confort que pot proporcionar el cos acollidor de la figura que omple quasi completament tot l’espai del quadre.
Mary Cassatt plasma molt bé a Lydia a la llotja (1879) el que l’ordre patriarcal esperava d’una dona de la seva època: ésser objecte de mirades. Tot i que l’autora coneixia perfectament que la dona també podia esdevenir subjecte de la seva mirada. Això succeeix en el quadre A l’òpera (1879).
A l’òpera (1879) En aquesta segona obra, una dama anònima, de més edat que l’anterior, mira alguna cosa a través d’uns binocles des de la seva llotja. Alhora, és observada per un home que comparteix la llotja amb altres espectadors del teatre. Podríem dir que en aquest quadre Mary Cassatt ens mostra el festeig i la xafarderia dels espectadors adinerats que ocupaven les llotges d’aquell temps. Ens presenta una dona que es recolza a la barana per mirar sense cap pudor, bé el que succeeix a l’escenari, o el que passa en altres llotges.
El centre d’interès de la composició es troba fora del quadre; la dama de negre objectivitza la mirada conduint la de l’espectador cap a la cerca de quelcom que s’intueix però neguiteja al trobar-se ocult. L’assitent a l’espectacle que mira la dama des de lluny xoca amb la mirada de l’espectador, nosaltres, establint un triangle que ens incomoda.
Mary Cassatt presentà ja en 1879 la dicotomia que les dones dirimeixen: bellesa verus vellesa. No sabem però, si aquesta era la intenció de l’autora, a nosaltres ens agrada pensar que així fou.
Rosa Minguillon Loscos (2007)
