Tossuda.» Així es confessa l’actriu Birgit Bofarull, fins al punt de recordar que un director li deia «la mula catalana». Des que va començar en teatre, fa 30 anys, ha realitzat més d’una trentena d’obres. També ha fet cine, tot i que creu que rodant per a la gran pantalla s’estableix un col·loqui tan íntim entre la persona i la càmera que és difícil alienar-se del voltant.
Defensora de cultivar tant la part lingüística com la sentimental de la seva professió, l’actriu tarragonina Birgit Bofarull descriu l’actor com «un ésser creatiu, intel·ligent i que treballa amb una fibra que és ell mateix». Envejable dona de món, va viure la infantesa a Escandinàvia; més endavant, a Puerto Rico, Miami, Nova York i Tarragona, on viu des de fa onze anys.
–Qualsevol persona pot ser actor o actriu?
– «Crec que no. S’ha de tenir una sensibilitat particular i no tothom té la disponibilitat de posar-se en una altra pell.»
–El seu accent delata que ha voltat moltíssim. Li ha suposat un inconvenient a l’hora de fer algun personatge?
–«Pot ser estigmatitzant. Un cop vaig venir a viure aquí, però, vaig agafar l’accent català. Els meus avis eren pagesos del Tarragonès, i el meu primer cognom és Bofarull. Més català que això, impossible! Molts no saben que, si m’hi poso, em pot sortir un accent tan tancat com el de la Carme Ruscalleda!»
–Això és un plus…
–«Crec que un actor hauria de parlar molts idiomes. Al programa Polònia, per exemple, els personatges juguen amb els accents. Aquesta és la gràcia.»
–Aquesta assignatura vostè la deu tenir més que superada perquè parla cinc llengües!
–«Sí, català, castellà, anglès, finès i francès. A l’escola de Puerto Rico on vaig anar fins a vuitè, les classes eren tant en anglès com en castellà. El bilingüisme no era cap obstacle.»
–Tornaria a viure a Puerto Rico?
–«Hi estava molt arrelada i allà la gent és molt dòcil; però ara no hi viuria. Hi va haver un moment que l’illa se’m va fer petita i vaig fer el salt a Miami, on vaig acabar arts escèniques. Després vaig residir onze anys a Nova York, que sempre ha estat la ciutat del futur. Més que una ciutat, ha estat una etapa de la meva vida.»
–Troba a faltar aquella època?
–«Sí, perquè sempre deixes trossets teus escampats pel món. Per més que existeixi el Facebook, el contacte no és el mateix! Tot i això, estic bastant a Barcelona, que és l’essència de moltes activitats culturals, i quan vaig actuar a la sèrie Yo soy Bea, estava entre Madrid i Barcelona.»
–També va estar dues temporades a la sèrie El cor de la ciutat. Li agraden les èpoques més mediàtiques?
–«La feina és la feina. Admiro moltíssim l’actor Michael Caine, que prové de classe obrera i que, tot i l’èxit, s’ho prenia tot com anar a treballar. M’agrada que em reconeguin, però en el bon sentit de la paraula. No necessito atenció.»
–En aquest camp, es poden passar èpoques de molta feina i d’altres de no tanta.
–«En la feina d’actor, la inestabilitat és un fet. A vegades, representes personatges que et marquen molt i que queden tant en el record que costa que et vegin fent-ne un altre.»
–La fisonomia també deu tenir-hi un paper important.
–«Sempre em diuen que semblo nòrdica. Suposo que hi han influït els gens de la meva mare. Que t’associïn a un personatge per la imatge ho trobo discriminatori. Fa temps que no faig de dolenta, i ja m’agradaria. Em relacionen bastant amb dones bones i patidores.»
–Es veuen aspectes a polir?
–«Sempre te’n veus, tant com a persona com en la forma d’afrontar els problemes o els reptes. La professió no té res a veure amb com era fa 30 anys, que és quan vaig començar.»
–En quin sentit?
–«Ara es treballa a un ritme frenètic. Hi hauria d’haver temps per contemplar la professió. També és un camp extremadament competitiu, en el qual es necessita perseverança i paciència.»
–I, actualment, té algun projecte entre mans?
–«Estic en un període de replantejar-me coses, de diversificar-me. Tot i això, volem tirar endavant un projecte des de Barcelona. Estarà relacionat amb els mitjans audiovisuals, però no puc avançar res perquè encara és molt incipient.»
