El passat mes de juliol, el programa d’arts escèniques Escenaris va celebrar les 400 edicions en antena amb un especial de repàs als millors moments de la seva trajectòria.
Des de l’any 2000, aquest espai – produït per Canal Terrassa TV i distribuït per la XTVL – apropa setmanalment l’actualitat del món del teatre, la música i la dansa que es fa a Catalunya per mitjà d’una vintena de televisions locals. Al llarg d’aquests vuit anys, Escenaris ha enregistrat més de 1000 obres de teatre i entrevistat a més de 300 actors i actrius.
Una de les persones que millor coneix el recorregut d’Escenaris és la seva coordinadora i presentadora, la periodista Laura Contreras, que n’ha estat vinculada des dels inicis.
***
Vuit anys com a programa de capçalera de moltes televisions locals. Quines han estat les claus de la permanència d’Escenaris?
En primer lloc, l’interès de la Diputació de Barcelona , que és qui l’any 99 va proposar a Canal Terrassa TV la producció de l’espai, amb l’objectiu principal de donar a conèixer la programació dels teatres municipals. D’ençà llavors, aquest organisme ha mantingut la seva confiança en Escenaris de forma ininterrompuda. Un suport que s’emmarca, d’altra banda, en el compromís que, com a administració pública, la Diputació ha anat potenciant amb el foment de les arts escèniques en l’àmbit local. Un altre factor és l’acceptació que el programa ha tingut entre les televisions locals que l’emeten. L’oferta de productes televisius sobre arts escèniques és escassa, també a les cadenes generalistes. Però gràcies a la XTVL, moltes televisions locals han pogut dotar-se d’un programa com Escenaris, que repassa setmanalment l’actualitat teatral catalana.
L’encàrrec del programa a Canal Terrassa TV no va ser casual…
Suposo que hi va tenir força a veure el fet que fos una televisió municipal amb un gran fons d’obres de teatre gravades. Una condició que, a la vegada, s’explica perquè Terrassa ha comptat amb una llarga tradició teatral, sent la seu d’equipaments com el Teatre Alegria , l’ Institut del Teatre del Vallès o el Centre Dramàtic del Vallès.
El programa ha evolucionat respecte el seu plantejament original?
La filosofia no ha variat. Escenaris es va concebre com un programa informatiu lligat a les estrenes dels teatres de Barcelona i dels municipis de la província. En essència, continua sent això. Pel que fa a l’estructura, sempre s’ha caracteritzat per una divisió en tres apartats: les estrenes més destacades, els perfils d’alguns actors i actrius, i una tercera part, el contingut de la qual ha anat canviant. Al principi, la vam il·lustrar amb reportatges sobre els teatres municipals de la província. Però un cop presentats tots, ens hem anat centrant en altres temàtiques, com els projectes de teatre per a escoles que impulsa la Diputació o bé l’oferta d’estudis de l’ Institut del Teatre . Per últim, cadascuna de les entregues es completa amb un repàs a l’agenda dels teatres municipals.
De quina manera us apropeu a l’actualitat teatral?
D’entrada, fem un seguiment de les estrenes de cada setmana. Intentem seleccionar espectacles que estaran en cartellera durant un temps, per donar l’opció al públic a poder-los anar a veure. A l’hora de fer difusió de determinats espectacles, en valorem l’interès en funció del tema, el plantejament escènic… Pel que fa als perfils dels actors i les actrius, busquem intèrprets que en aquell moment estiguin representant una obra o bé que no hagin passat encara per les càmeres del programa. A vegades és difícil: al llarg de 400 entregues hem conversat amb bona part de la professió! La tipologia de preguntes que els fem sí que ha evolucionat amb el temps. Al principi, anaven molt lligades a la professió d’actor o actriu. Però des de fa un temps plantegem preguntes més divertides, un xic més incisives, que permeten fer-se una idea del tarannà personal de cada professional. En general, la conclusió és que la majoria d’actors i actrius són persones absolutament corrents, amb un tarannà força allunyat de la bohèmia i l’esbojarrament que se’ls pressuposa. En general, a més, es tracta d’un col·lectiu molt accessible.
L’aposta de les cadenes generalistes pels programes d’arts escèniques sempre ha estat molt minsa. Però el cert és que la fama de gènere minoritari que tradicionalment ha arrossegat al teatre tampoc ha contribuït a invertir aquesta tendència. S’ha superat aquest clixé?
En qualsevol cas, és evident que la televisió té una gran capacitat per despertar l’interés del públic vers moltes de les coses de les quals es fa ressò. Per tant, a l’hora d’analitzar aquest clixé, no es pot perdre de vista la difusió que la petita pantalla fa del teatre, que ara és ben poca. Si les arts escèniques tinguessin més presència a la televisió, probablement molta més gent s’animaria a trepitjar els teatres.
En els darrers anys s’han posat en marxa noves sales alternatives, s’ha ampliat l’oferta de festivals especialitzats en disciplines com el circ, les titelles… tot plegat està permetent abraçar nous perfils de públic?
Crec que els perfils són heterogenis, i que el públic jove cada cop és més nombrós. Amb tot, des del meu punt de vista la gent gran representa el públic majoritari. Imagino que per als avis i les àvies el teatre va ser durant molts anys una de les poques ofertes de consum cultural, d’aquí que hagin establert amb aquest gènere una connexió molt forta. Els joves d’avui, en canvi, disposem d’un repertori molt més ampli de propostes culturals per escollir.
Com valores el coneixement de l’oferta dels teatres municipals?
Hi ha de tot, però en general cal un esforç de major difusió. És cert que alguns teatres municipals tenen un públic molt fidel, que assisteix amb assiduïtat als espectacles que programen a la seva localitat perquè confia en el criteri del programador, perquè ho té com un hàbit… però també és veritat que, en alguns municipis, hem constatat l’existència de ciutadans que desconeixen el nom del teatre que hi ha. Tampoc podem oblidar que Barcelona continua acaparant bona part del públic teatral, per raons diverses: la varietat de l’oferta, la major durada de les obres en cartellera, etcètera.
Amb un equip reduït, Escenaris ha assolit una nivell de qualitat molt digne, tant pel que fa al plantejament estètic com dels continguts. Fins a quin punt els recursos determinen els resultats?
Amb bones idees i pocs recursos es poden tirar endavant projectes interessants. De fet, a les televisions locals ja fa anys que ens hem acostumat a treballar per obtenir programes dignes a partir de recursos limitats. El més important és posar-hi ganes, il·lusió i una gran dosi d’autoexigència.
Per on passa el futur d’Escenaris?
Bàsicament, per seguir treballant en la mateixa línia. Més endavant, ens agradaria incorporar al programa un reportatge en profunditat i una secció de crítica teatral.
