En les pàginas amb quadrícula d’aquest quadern s’hi expliquen teoremes matemàtics i hi ha dibuixades figures geomètriques des de les més senzilles fins a les més complicades. El pare fa anys que és mort, i va quedar pendent una conversa que cosís entre pare i filla el temps de la infantesa i el temps de la maduresa.
Aquest quadern de tapes blaves ara ha entrat amb força en el moment present d’Adelaida Murillo. I ha obert un espai de gran i sensible vigor pictòric. Per aquesta obertura –melancònica i gojosa al mateix temps- hi han començat a fluir, com si de paraules es tractés, les velles i eternes figures geomètriques, ànimes que es dibuixen subtils sota les formes de la naturalesa. Ha irromput un diàleg nou entre pare i filla, que és també un diàleg entre geometria i pintura. Un diàleg primaveral que en la distància tragina l’impuls i el color dels vents que un dia van bufar en les serenes i lluminoses pinturas de Botticelli, llum i color que després van deturar-se com papallones en les més abstractes de Klee o com pètals musicals en les de Kandinsky…
Així, mentre les figures geomètriques que participen d’aquesta bellesa d’ordre espiritual dansen en els llenços d’Adelaida Murillo –aquí amb pinzellades valentes sobre fons que recorden les textures dels frescos romans, allà emergint entre vels, collages, raspadures- imagino que afloren d’algun lloc amagat notes musicals d’Erik Satie. Volen ser acompanyament al diàleg entre pare i filla, diàleg entre geometria i pintura. S’ha de dir que d’aquests treballs que ara s’obren pas com branques joves en els arbres, sorgeix també un diàleg indeleble entre artistes vius i artistes morts, entre música i pintura, entre vida i poesia.
Les lliçons de geometria paterna, que són també lliçons d’afecte, apareixen en aquestes pintures de la filla. Així ens trobem enfront d’una pintura de fusió entre les formes nues, abstractes, espiritualizades de la geometria, amb allò corpori i sensual del tractament plàstic usat en aquests llenços. Que se sostenen, per una banda, en la continuïtat d’un estil consolidat, i per una altra banda en l’enorme encant de la innovació amb gran capacitat per harmonitzar atmosferes de fons i detalls contrastats. Es tracta d’una pintura en ànima viva i amb formes geomètriques en carn pura.
En aquesta col.lecció d’obres de diferent format, la pintora parteix de fets vitals per a convertir-los en aquesta altra classe de vida que és la bellesa, que és l’art. La conversa pendent es va formalizant així en cada quadre: aquí una conversa tangencial, dibuixant una espiral, allà passejant-se per una parabòlica, més enllà buscant un centre, imatge del cor. Quadre a quadre, la conversa episòdica es converteix en un recorregut artístic que és un homenatge de la filla al pare per saltar vers el coneixement d’una geometria que s’humanitza quan es trasllada al llenguatge de la pintura, i d’una pintura que es transcendeix a sí mateixa quan utilitza símbols matemàtics universals.
Sens dubte ens trobem davant d’un treball artístic de gran voltatge imaginatiu que evocarà en l’espectador atent temes tan transcendentals com la comunicació entre persones i universos, entre formes de ciència i art i entre tècnica i poesia. La geometria és l’ordre ocult del món, deia Pitàgores. En aquestes pintures d’Adelaida Murillo veiem alguna cosa més: el moviment anímic de l’univers expressat a travès del color –la llum- que ens comunica amb traços enèrgics la vibració del seu esperit.
Teresa Costa-Gramunt
(A propòsit de l’exposició Geometries, El Celler de Can Ginestar, Sant Just Desvern)
