El cap de setmana va començar amb la notícia de l’absolució del veí de Vilanova i la Geltrú que fa dos anys era acusat -ara sabem que injustament- d’abusar de dues menors d’edat, filles de dues treballadores dels seus establiments. L’empresari vilanoví ha passat un any i mig a la presó per un delicte que finalment s’ha demostrat que no va cometre, però el mal està fet i la reparació és, evidentment, impossible. Ni diners, ni disculpes, ni consideracions compensen la pèrdua de llibertat, la privació d’alguns dels drets fonamentals, i l’embrutament del seu nom arran de la repercussió mediàtica de la denúncia, la detenció policial i el procés judicial conseqüent.
La pressumpció d’innocència sovint cau a l’oblit quan es parla d’abusos a menors i apareixen fantasmes del passat, un passat excessivament recent, que porta a la memòria desenes de casos, de noms de víctimes innocents d’una xacra avalada per l’abús de poder.
La cadena d’errades en aquest cas és similar a la cadena de responsables d’haver ferit moralment aquest ciutadà que d’un dia per l’altre es va veure implicat en un dels delictes més detestables. Dues treballadores amb tan males intencions com decència el van posar a disposició de la policia, que el van detenir i el van tractar des del primer minut com a un pederasta, i el van portar davant d’un jutge que no va tenir en compte les seves consideracions i el va mantenir a la presó, malgrat que ara reconeix que les contradiccions de les menors i les seves mares demostren que només volien perjudircar-lo.
Però els mitjans de comunicació juguem un paper important en aquest perjudici impossible de reparar, juntament amb els estaments policials i judicials. La majoria de mitjans de comunicació ens limitem a informar del que passa confiant en les fonts, i més si aquestes fons són departaments de premsa d’institucions. Però les fonts també fallen, com fallen les persones, i és evident que en aquest cas han fallat moltes coses.
A finals de 2009, el cas de la nena morta a Tenerife i la responsabilitat que la policia va atribuir al company sentimental de la mare, finalment demostrada com a errònia, va posar sobre la taula aquest mateix debat, sobretot després de veure el nefast espectacle en què el van convertit molts mitjans, especialment, diversos programes de televisió. I lamentablement la conclusió va ser que si els mitjans de comunicació –amb les excepcions pertinents- s’haguessin limitat a complir amb el seu deure d’informar amb imparcialitat, sense contribuir al morbo, no s’haguessin hagut de disculpar pel tractament inadequat i desproporcionat d’aquell cas, ja que s’hauria tractat d’un error de les fonts informants, que ja és prou greu.
