Els desequilibris demogràfics són cada vegada més accentuats a les zones rurals, on només el 38% de les persones d’entre 30 i 49 anys viuen al mateix municipi on van néixer i en què s’està produint un fenomen d’emigració femenina que deixa el camp de la demarcació amb una proporció de 85,4 dones per cada 100 homes (a Catalunya és del 88,7%). Si bé els nous residents –els anomenats neorurals– i també els estrangers que hi arriben són una proporció important, no contraresten la marxa de població cap a zones urbanes. Les dones se’n van o ja no tornen al poble després dels estudis superiors perquè als nuclis urbans hi troben més oportunitats laborals i perquè, segons un estudi de la Fundació «la Caixa», la dona té un paper subsidiari i invisible en economies rurals.
Les causes de la progressiva masculinització rural cal trobar-les, d’una banda, en l’educació, ja que a finals dels anys setanta, durant els anys vuitanta i entrats els noranta era per a moltes noies el motiu de la fugida d’una estructura patriarcal i també del devaluat «mercat matrimonial», que identifica l’estudi. Ara, els moviments entre zones rurals i urbanes han començat a canviar, però encara no són suficients per equilibrar la proporció de 85 dones per cada cent homes. En aquest sentit, dades del 2008 revelen que si bé tres quartes parts de les dones conviuen en parella en les àrees rurals (i la gran majoria tenen fills), només la meitat dels homes viuen en parella.
El desequilibri demogràfic arran de l’èxode de dones que van a treballar a les ciutats i que s’hi queden té conseqüències sobre el que l’estudi La població ral d’Espanya. Dels desequilibris a la sostenibilitat social anomena la «sostenibilitat social». És dir, aquest desequilibri és important en l’edat de formació de les parelles i de tenir fills (dels 20 als 34 anys), així com el que l’estudi defineix com la generació suport, que va dels 30 als 49 anys i és la que es fa càrrec de la població envellida (l’altre fenomen). La minvada població d’aquestes generacions fa que, afegida a l’augment de l’esperança de vida, les llars rurals destaquin per l’alt percentatge de persones que viuen soles, sobretot grans, pel pes menor de les parelles amb fills i per un increment significatiu del pes de les famílies de més de dues generacions.
