A la presentació del llibre Estereotipos de género en el trabajo, Maria Àngels Viladot explicava una dada ben gràfica: a més poder econòmic, més diferències entre homes i dones. Es tracta d’una norma bàsica del funcionament de la nostra societat, on els homes guanyen molt més que les dones i tenen més oportunitats per ser ascendits. Tot això ocorre a pesar que ells presentin qualitats iguals a les de les dones i fins i tot quan aquestes demostren tenir qualitats superiors. Aquesta situació de desigualtat sorgeix dels estereotips de gènere implícits a la societat. Uns estereotips que produeixen apreciacions desequilibrades respecte a l’èxit i el fracàs segons el gènere assignat. De manera que quan les dones tenen èxit, aquest és atribuït al seu treball i a la bona sort, i no a les seves qualitats. Mentre que el seu fracàs sembla ser un signe inequívoc de què no són suficientment bones o de què no tenen suficients capacitats. Contràriament, l’èxit dels homes té sempre a veure amb la seva genialitat, mentre que el seu fracàs sol ser atribuït a la mala sort.
Els estereotips de gènere presenten la seva cara més perversa quan les mateixes dones s’oprimeixen a si mateixes. «L’autodiscriminació de les dones», explica Viladot, «és la forma més trista de discriminació, perquè és la dona la que se censura a sí mateixa.» Les raons que duen a una dona a evitar el lideratge i els entorns competitius solen venir donades per causes diferents: per pensar que no són suficientment adequades, perquè ja saben els prejudicis envers elles que les esperen o perquè no estan suficientment interessases, ja que tenen altres preferències. En aquest últim punt, però, es fa patent la difícil distinció entre l’autodiscriminació o la falta d’interès, ja que molts cops la dona posa per davant la família a la feina, cosa que no deixa de ser una forma d’autodriscriminació.
El fet és que quan les dones es comporten de forma incompatible amb el seu gènere, el rebuig social és tan gran que generalment eviten qualsevol situació incongruent amb el mateix. Les dones, doncs, generalment busquem formes d’actuar comunals, en grups petits i amb llaços més íntims, i evitem relacionar-nos amb grups masculins de poder, ja que competir no encaixa amb les característiques assignades al nostre gènere. Quan una dona vol accedir a aquests espais de poder, si el seu comportament va acord amb la «feminitat» llavors es considera que no té la capacitat per ocupar aquell espai. D’altra banda, quan una dona intenta ascendir emprant actituds socialment considerades com a masculines, llavors es considera la seva actitud excessivament agressiva. Davant aquesta situació, es necessita una vertadera massa crítica de dones que es desviï per fer replantejar les normes del gènere oprimit.
Els homes, per contra, tendeixen a sobrecompetir, ja que se senten còmodes en grups grans i entorns competitius. El fet és que l’estructura econòmica del món en què vivim és en si competitiva, però, és que és això realment necessari pel funcionament òptim de la societat? Viladot aposta pel fet que avui dia entrar en competència significa tenir una sèrie d’atributs associats als homes, i per tant, les dones ens hi trobem sempre excloses. Per això, proposa un canvi de mentalitat organitzativa i econòmica de la societat, menys competitiva i més col·laborativa. Si les regles de la competició les fixéssim les dones, podria haver una sinergia molt més gran entre treball i vida, afirma.
Teresa Maria Pitarch pren la paraula després de Maria Àngels per reflexionar sobre el treball assalariat i el reproductiu. La bretxa salarial, la restringida contractació de dones respecte a homes, la precarietat dels nostres contractes i les dificultats que tenim per accedir a l’èxit professional, són alguns dels alarmants indicadors de la desigualtat laboral entre gèneres. Una base fonamental d’aquesta discriminació és la invisibilització del treball reproductiu que recau sempre sobre les dones i que és necessari pel benestar de la societat. La manca de corresponsabilitat, és a dir, de repartiment igualitari en les tasques domèstiques, dificulta la situació laboral de les dones. Per això, necessitem mesures generals que facin front a la precarització laboral de les dones i a la manca d’igualtat en el repartiment del treball. Pitarch acaba la seva intervenció denunciant la recent impugnació de la llei d’igualtat per part del Govern central: amb aquesta mesura, som de nou nosaltres, les dones, les que perdem.
