Edurne Pasaban (Tolosa, 1973) ha coronat els 14 vuitmils. Oficialment, és la segona dona que ho aconsegueix, encara que podria ser la primera si es confirmessin les sospites de falsedat que pengen sobre els èxits de la coreana Oh Eun-Sun, l’única alpinista que se li ha avançat en la consecució d’aquest objectiu.
Encara que tampoc és tan important: primera o segona, Pasaban és una verdadera campiona. I no perquè hagi arribat al cim de totes les muntanyes que se li han posat a davant, sinó perquè ha estat capaç de superar el més escarpat dels cims, d’escalar-lo pam a pam fins a coronar-lo amb èxit i convertir-lo en el seu 15è vuitmil: la sortida de la depressió. «He acabat els 14 vuitmils i he tallat amb els antidepressius», resumeix la guipuscoana amb desarmant claredat.
I és que l’alpinista d’acer, l’esportista que no té por de res, es revela com una dona fràgil a l’entrevista que li fa Pau Arenós. Pasaban no havia parlat mai de les seves angoixes amb tanta claredat, en què aborda amb inusitada sinceritat triomfs i derrotes, triomfs de muntanya i derrotes de vida, fins a revelar que la depressió la va portar fins i tot a intentar suïcidar-se.
«El fet d’haver estat a l’hospital dos mesos o voler treure’t la vida com he volgut treure-me-la jo dues vegades fa que quan surts i aconsegueixes un repte, ho valoris molt més», confessa la campiona guipuscoana, que gaudeix ara amb optimisme de la seva nova etapa i es planteja noves metes.
«No s’ha de fer muntanya ni esport perquè sí. Un esportista ha de saber quan retirar-se. Però hi seguiré vinculada. M’encanta el món de la televisió, m’agrada comunicar. Faig moltes conferències per a les empreses sobre motivació i lideratge. Al que faig, si m’agrada, hi poso passió», apunta sobre un futur lluny dels cims.
Un futur que no li importaria que fos compartit, després d’haver sortit del pou a què la va llançar una mala experiència sentimental fa mitja dotzena d’anys. «Amb 30 anys, crec que totes les dones ens plantegem quin moment professional i sentimental estem vivint. En el terreny sentimental, em va caure la teulada de la casa, em vaig quedar sense la base de construir una família. Això va causar la depressió, que després es va anar ampliant: ‘¿Estic fent bé escalant?, ¿m’estic guanyant bé la vida?’. ¿De cara al futur? No descarto tornar a crear la base d’una família».
Pasaban, relaxada i divertida en la sessió de fotos de Xavier González, torna a tocar de peus a terra ferma. Sense risc de relliscades a 8.000 metres ni de marejos d’èxit que puguin desembocar en terribles patacades. «Al final, el dia a dia no te’l dóna la gent que t’admira i que et demana autògrafs. Això et pot posar millor l’ego. Però amb l’ego no es viu. La realitat està en la terra, quan te’n vas a casa i t’estàs fent el dinar i estàs sola i t’estires al sofà… Això és la realitat. La resta és fantasia», conclou la guipuscoana, confirmant que ha coronat el 15è vuitmil.
