La novel·la negra ‘Aurora boreal’, de la debutant autora sueca, brilla a les llistes al costat dels supervendes de Stieg Larsson, amb qui no té vincle, i d’Ildefonso Falcones.
Entre les moltes novel·les negres de suecs, danesos i noruecs que estan poblant les llibreries com a resultat del fenomen Larsson, n’hi ha una que brilla amb una negror especial. La firma una Larsson, Asa, però no hi ha llaç familiar amb l’autor de la trilogia Millennium. Porta per títol Aurora boreal i suposa la primera i poderosa entrega de la saga de Rebecka Martinsson, una advocada –com ho va ser la mateixa Asa (Upsala, 1966), en el seu cas tributària– sense por a policies ni fiscals. A Suècia va vendre un milió d’exemplars i a Espanya ronda els 100.000, segons fonts de l’editorial Seix Barral. És un dels grans èxits de l’estiu, juntament amb els tres Millennium i l’últim llibre d’Ildefonso Falcones, La mà de Fàtima.
Asa Larsson no es creu el que està passant. «La vaig escriure sense pensar que s’anés a publicar», explica des de la localitat sueca de Mariefred, on viu actualment amb el seu marit, fills i alguns pollastres. Aquesta autora debutant es va posar davant el teclat durant una baixa maternal després d’assistir a un taller de literatura . «I ara el llibre està publicat a 30 països. Aquest èxit és difícil d’assimilar». Però, en realitat, resulta fàcil d’entendre. No només perquè Stieg Larsson hagi aplanat el camí als escriptors criminals nòrdics –«estic molt agraïda a Stieg i tant de bo estigui disfrutant al cel», apunta–, sinó també perquè Aurora boreal pot crear addicció seriosa. Com diu la seva faixa publicitària, el mateix Stieg no va dormir en tota una nit per llegir-lo.
Aurora boreal és diferent dels Millennium perquè gairebé no hi passen coses, i les que hi passen ho fan, sobretot, al cap dels personatges; pensaments retorçats, records. En realitat, és menys un thriller que un drama sobre personatges assedegats d’esperança i ancorats en un passat tempestuós. «Sí, suposo que és el meu estil», diu Larsson. «Molta acció, com en una muntanya russa, al principi i al final. I al mig sobretot una novel·la de personatges».
El punt de vista pot saltar, segons l’episodi, de la seva heroïna Rebecka Martinsson al personatge més inesperat. «Considero aquesta sèrie sobre Martinsson la meva escola d’escriptura i en cada novel·la m’he proposat un respte tècnic –explica l’autora–. En el primer volia escriure un llibre que un no pogués deixar estar i no parlar mai amb la veu de l’escriptor que ho sap tot. Volia que la forma de definir i jutjar la realitat recaigués en l’ull de qui llegeix».
Repte aconseguit, aquest i molts altres; de fet, costa creure que sigui l’obra d’una debutant. Per alguna cosa el llibre va obtenir el Premi a la Millor Primera Novel·la Negra de l’Associació Sueca d’Escriptors de Novel·la Negra. I segons sembla les següents entregues són superiors.
Si Aurora boreal gira al voltant de l’assassinat d’un sacerdot, en la següent novel·la, Sangre derramada –que aquí es publicarà al febrer–,
en cauen diversos. Un membre de la família d’Asa va quedar tocat pel tema: «Amb aquesta novel·la, el meu oncle, que és pastor, em va trucar i em va dir: ‘Asa, has de parar de matar sacerdots’. I així ho vaig fer».
A la prometedora Sangre derramada la segueixen quatre parts més, però l’escriptora planeja posar el seu talent al servei d’altres gèneres: «Vull fer ciència-ficció i terror, inventar-me els meus mons, amb les seves pròpies lleis, de dalt a baix», revela. «Per un altre costat, m’han demanat que escrigui una sèrie de televisió, i si tinc una bona idea, ho faré. Però sóc una escriptora lenta. Els meus col·legues del crim escriuen un llibre per any. ¿Com s’ho fan? Jo en faig un cada dos anys; això ja és bastant dur i no hi ha gaire temps per a altres projectes. Però crec que és vital escriure altres coses, fer diferents coses creatives, si vols créixer com a escriptor».
