Hatshepsut va haver de vestir-se amb roba masculina i modificar el seu nom, potser en la primera ‘travestització’ d’alta volada de la història de la humanitat.
Hatshepsut, un nom que, malgrat el seu exotisme i difícil adaptació fonètica a la llengua catalana, molts són capaços de pronunciar-lo correctament, sense titubejos. Verdaderament un mèrit, i no precisament de qui s’alegra en l’estudi i el coneixement del passat, sinó d’aquest mateix passat i, més concretament, del personatge que es troba darrere d’aquest nom.
Hatshepsut va protagonitzar una singular història que la dedicació d’innombrables estudiosos de l’antic Egipte ha pogut rescatar del passat; una tasca gens fàcil si es té en compte que alguns dels contemporanis i els successors d’aquesta faraó van intentar sepultar-la per sempre en l’oblit, esborrant el seu nom dels monuments o desmantellant creacions artístiques úniques.
Filla del faraó Tuthmosis I, va ser qui va garantir la legitimitat en el tron del seu marit Tuthmosis II; la mort massa d’hora d’un marit a qui únicament li havia proporcionat una filla va fer que Hatshepsut es convertís en regent d’un nen anomenat Tuthmosis, fill d’una reina secundària i del faraó difunt. Amb el suport de col.laboradors lleials del seu paper tutelar amb el futur faraó com Hapuseneb o Senemut, va passar a ocupar en tota regla el tron del país; i això al llarg de dues dècades.
Un dels aspectes més xocants del seu regnat va ser que, com a representant d’un càrrec amb formes i atributs estrictes, Hatshepsut va haver de masculinitzar el seu aspecte i el seu nom, fet que potser és la primera travestització històrica d’alta volada.
Obres cabdals
En el desenvolupament de les seves obligacions com a faraó constructor, l’originalitat i la qualitat de les obres que va ordenar portar a terme situa el seu regnat en un dels punts culminants de l’art universal: el temple de Deir al-Baheiri (els seus murs relaten en relleu esdeveniments com l’erecció de dos obeliscos al temple d’Amon de Karnak; l’expedició al país de Punt, a la recerca d’encens, o justament el seu origen diví explicat a partir del mite de la Teogàmia); la Capella Roja, recentment restaurada al Museu a l’Aire Lliure de Karnak, o també la nombrosa gamma d’escultures atribuïdes a la reina que ens permeten disfrutar dels bells trets que les van inspirar. Al contrari del seu nebot-fillastre i successor Tuthmosis III, paradigma de faraó guerrer, poca activitat militar es pot atribuir a la faraó a excepció de petites accions punitives contra rebels nuvis.
Desconeixem els detalls del final de Hatshepsut. ¿Puixança revindicativa de Tuthmosis III? ¿Cessió voluntària del tron? ¿Accident? ¿Mort? Se n’ha escrit de tot i per a tots els gustos. El que sí que sembla cert és que va elegir com a lloc de descans etern una tomba excavada a la Vall dels Reis (KV 20), on el famós Howard Carter va trobar l’any 1904 dos sarcòfags buits (un per a Hatshepsut i un altre per al seu pare) i una caixa per a les vísceres de la reina, també buida.
En una altra tomba de la Vall dels Reis (KV 60), el mateix Carter ja havia descobert l’any 1903 una cambra funerària amb dos cossos: un a l’interior d’un taüt de fusta on figurava el nom i el títol de Sitre In (nodrissa de Hatshepsut), i l’altre, estès a terra amb el braç creuat en posició règia. Malgrat no tractar-se d’una tomba reial, en aquesta mòmia anònima egiptòlegs com Elisabeth Thomas o Donald P. Ryan van voler veure el buscat cos de Hatshepsut; més recentment, Zahi Hawass havia suggerit que, en realitat, el cos de la reina és el que es va trobar dins del taüt (actualment al Museu Egipci del Caire). No cal oblidar tampoc la caixa de fusta amb nom i vísceres de Hatshepsut trobada entre les mòmies reials de la tomba DB 320 l’any 1881.
Aquests dies, es torna a parlar una altra vegada de Hatshepsut, però ara amb un to més autoritari i segur; sembla que la tecnologia mèdica, en suport de l’egiptologia, pot aportar arguments més sòlids i menys rebatibles que els esgrimits en altres ocasions perquè s’aconsegueixi el que no deixa de ser un miracle conjunt de la ciència i de la fe: que més de 4.000 anys després, la història pugui assenyalar amb el dit un dels seus artífexs més destacats.
