Les dones hem estat considerades gairebé sempre com a agents de manteniment de l’ordre i les tradicions, és a dir, més donades al manteniment d’allò que ja existeix que proclius a promoure els canvis.
Així per exemple, veiem que les dones son les que perpetuen les formes de vestir tradicionals quan els homes ja han modernitzat les seves, les que sovint critiquen que s’introdueixin novetats tècniques, les guardianes del costums i la moral tradicional. Almenys així és com ens han interpretat els homes.
La realitat no és aquesta: hi ha dones conservadores i dones progressistes, i en els moments revolucionaris o de canvi profund hi ha hagut gairebé sempre dones que han lluitat a primera fila per impulsar els canvis. Malauradament, després, en l’etapa d’institucionalització d’un ordre nou, allò que ha passat sempre és que aquestes dones han estat oblidades i ha tornat a prevaldre la imatge que les dones havien estat agents de manteniment del passat.
Estem en una forma de societat nova, i els canvis que s’han introduït en la forma de vida de les dones són de naturalesa molt diferent als que s’havien produït en societats anteriors. Això no suposa que no hi pugui haver una tornada enrere, i sovint hi ha signes que ens mostren aquest perill. De fet, l’acció de canvi i de progrés de les dones segueix sent oblidada de manera sistemàtica: és allò que està passant amb la nostra pròpia història, com per exemple amb les intervencions de les dones en l’etapa de la lluita antifranquista. De manera que cal fer un esforç molt important per no tornar a ser esborrades de la història.
En el moment actual, som les dones agents de progrés? La meva resposta és absolutament si. I això per dues raons que tractaré de sintetitzar:
1)En una primera etapa del canvi de les dones, el capitalisme ha afavorit aquest canvi. Que les dones passessin a formar part de la mà d’obra capaç de produir era un moviment que afavoria i consolidava el capitalisme, i per això hi ha tota una etapa en que el capitalisme, amb el seu moviment de trencament dels vincles que uneixen els individus a la comunitat, juga a favor de l’alliberament de les dones. Però en el moment actual això ja no és així: la necessitat de major atenció a les persones porta a haver de repensar els models de treball per a homes i per a dones, i aquí les demandes de les dones ja estan enfrontant-se de ple amb els interessos capitalistes. De manera que seguir lluitant per avançar en les reivindicacions de les dones avui ens porta de nou a una lluita conjunta amb els homes, i a un enfrontament amb un capitalisme que sacrifica les necessitats de les persones als guanys.
2)En l’etapa actual ja no estem en una societat d’escassesa, per tant la lluita darwiniana per la vida va deixant de tenir sentit. És més, l’augment de les capacitats destructives de la humanitat fa que el plantejament dominant que posa en el centre de totes les relacions la competitivitat sigui enormement perillós, atès que quan es desferma la lògica de la competitivitat, tota destrucció del contrari sembla acceptable. Però no és el mateix enfrontar-se al contrari amb una pedra o una fletxa que amb les armes actuals. De la mateixa manera que no és el mateix acumular més riquesa que el contrari quan per a fer-ho cal llaurar amb una rella que quan es poden explotar els recursos naturals fins a exhaurir-los. La lògica masculina de l’enfrontament i el conflicte ens porta a posar en perill la supervivència mateixa de la humanitat, i en qualsevol cas, a uns costos brutals en termes de patiment. Enfront d’aquesta lògica, la posició femenina tradicional portava a emfasitzar les actituds de cooperació.
És allò que ens cal actualment. La meva hipòtesi és que la competició ens ha fet avançar en una determinada etapa del desenvolupament social, però que avui és negativa, perquè té el perill de ser més destructora que constructora, i que necessitem una societat que oblidi el darwinisme, les lluites individuals i el triomf com a raó suprema de la vida, i que cal substituir aquests valors antics, tradicionalment masculins i ens els que encara son educats els homes, pels valors femenins d’empatia, cooperació i centralitat dels interessos generals. En aquest sentit considero que les dones som avui agents de progrés en una mesura molt més elevada que els homes.
Sé que aquest plantejament genera moltes incògnites i que una de les conseqüències d’aconseguir la igualtat és una certa masculinització de les dones. Em sembla que aquí és on hi ha el risc. Serà més ràpid el procés d’adopció dels valors de competició per part de les dones o el d’aconseguir posicions d’autoritat suficients com per poder introduir els nostres valors tradicionals? Avui no està clar, i aquesta és una pregunta que em sembla cabdal no solament per les dones sinó també per al futur de la humanitat.
M’agradaria molt conèixer la vostra opinió sobre la resposta possible, i allò que podem fer per afavorir les tendències de progrés més positives.
