L’accés d’una dona a la presidència d’un estat per mitjans democràtics és una notícia que apareix en els titulars dels mitjans de comunicació. Fa uns mesos, coincidien dos països ben distants i diferents: Xile i Libèria. En altres continents aquesta situació ha tingut lloc amb anterioritat o existeix en el present. En el cas d’Àfrica, és ara amb Libèria, quan es viu per primera vegada el nomenament d’una dona com a màxima responsable política d’un país. Malgrat aquest avenç, aquestes notícies segueixen sent motiu de comentari més per la qüestió del gènere que per les propostes polítiques que aquestes dones representen.
No vull caure en generalitzacions indegudes, però sembla interessant apuntar algunes qualitats que podríem considerar més pròpiament «femenines» i que podrien anar aflorant a l’esfera pública política de la mà d’aquestes noves incorporacions. Sí, com molts psicòlegs aventuren avui, tots tenim una part masculina i una de femenina, també els homes poden desenvolupar els trets que a continuació mencionem.
En primer lloc, al llarg de la història, la capacitat de la dona per aglutinar individus al seu voltant ha estat molt forta. La seva habilitat per aconseguir-ho és tal que, capgirada, es converteix en un important instrument de divisió tant en l’àmbit familiar com entre grups socials. Amb grans dosis de mà esquerra, més que usant el poder coactiu, la dona aconsegueix que les discrepàncies al si de la família i dels grups se suavitzin almenys fins als límits que permetin la convivència. Resulta evident observar com d’important és aquesta qualitat per a la política contemporània, la qual ha de respondre al repte d’arbitrar una convivència intercultural en pau.
A més, moltes de les propostes teòriques contemporànies que volen incidir en els sistemes democràtics aventuren que en el futur aquestes passen per una descentralització que es concreti també amb la participació activa de grups socials de diferent caràcter. Quants d’aquests grups han estat creats i són dirigits per dones que concreten d’aquesta manera la seva vocació social i política…
Un dels altres reptes que la humanitat contemporània ha d’afrontar és l’equilibri mediambiental. L’estructura fisiològica de la dona està preparada per acollir i tenir cura de la vida en els moments inicials, quan és més fràgil. Sembla plausible, doncs, que la sensibilitat femenina sigui potenciable cap a les qüestions referents a «la casa de tots», és a dir, el planeta. De la mateixa manera, un organisme que és conscient de la limitació de les seves cèl·lules reproductives, els òvuls, pot ser també més hàbil en el moment de distribuir els recursos —també els econòmics— raonablement.
Finalment, la majoria de dones que s’interessen per qüestions polítiques, mostren més sensibilitat per les qüestions que denominem de tipus «social», és a dir, les relatives a la pobresa, el benestar de les persones, l’atenció als desvalguts, el respecte a la dignitat humana, etc. Els estats democràtics socials que predominen avui han d’atendre totes aquestes qüestions després de la denominada «crisi de l’estat del benestar». Perquè, quan no pot ser admissible eliminar aquestes exigències, és necessari reformular les respostes que es donen perquè siguin visibles i sostenibles.
Les dones han estat les grans artífexs del miracle que ha permès sobreviure la humanitat en temps d’escassetat. Així, ara sembla aconsellable escoltar quines propostes poden aportar als reptes polítics contemporanis.
