M’ha sorprès l’absència en la campanya electoral catalana del debat sobre la prostitució. Semblava que l’obertura a la Jonquera, poc abans, del prostíbul més gran d’Europa forçaria una discussió seriosa. Per no parlar de les tristes siluetes que veiem al passar per moltes carreteres o de l’esclat periòdic d’un tipus molt escabrós de prostitució urbana.
Per això mateix, és significatiu que el partit cridat a governar, CiU, no hagi dedicat ni una sola paraula a aquest tema en el seu programa electoral, mentre que la resta de forces s’han mogut entre diverses postures, des de les partidàries d’una explícita regulació fins a les tímidament abolicionistes.
Vist en perspectiva, sembla que estem atrapats en un mar de contradiccions. Per una banda, sembla urgent reglamentar millor una activitat alegal com és la prostitució, que genera tota mena de conflictes, mentre que per una altra creix l’evidència que estem substancialment davant d’una situació d’explotació d’éssers humans.
Superada aquesta mirada edulcorada sobre els bordells que alguns escriptors descriuen com a «llocs d’iniciació a la clandestina religió del sexe», fa temps que la prostitució apareix com el que és: una vulneració emmascarada de drets humans.
Per això crec que és útil adoptar una perspectiva històrica i traçar un paral·lelisme entre el dubitatiu debat sobre la prostitució i el llarg procés que va acabar culminant en l’abolició gairebé universal de l’esclavitud. Sabem que va ser una conquista lenta, amb retrocessos, moltes hipocresies i no poques contradiccions.
A Europa es va abolir en la majoria de països cap al 1850, tot i que va trigar a fer-se efectiva a les colònies. Els Estats Units també van ser pioners en la seva abolició al nord industrial, però l’esclavitud va ser una de les causes de la guerra de secessió del 1861-65. A Espanya es va abolir, sota pressió anglesa, el 1837, però se’n van excloure els territoris d’ultramar, i això va propiciar un florent trànsit negrer que va generar importants fortunes. Darrere del comerç d’esclaus hi havia enormes interessos i la seva abolició va semblar, al principi, un objectiu impossible.
L’assumpte de la prostitució és, sens dubte, una cosa més complexa, sobretot perquè hi ha dues idees que creen una gran distorsió conceptual. La primera suposa que hi ha hagut sempre, també ara i en el futur, una prostitució voluntària. Amb això se sobreentén que estem davant d’un ofici, una mica peculiar, s’admet, ja que es tracta del «més antic del món», s’afegeix amb sorna.
La segona recorre a l’evidència que sense demanda masculina no hi hauria oferta, amb la qual cosa es reforça la idea d’un intercanvi carnal purament comercial i, per tant, d’un ofici. Fins i tot suposant que les dues idees fossin, en part, certes, aquest plantejament defuig l’essència del problema: la clara vinculació entre violació dels drets humans i el negoci de la prostitució.
Un recent article de la magistrada Matilde Aragó, a la revista Jutges per a la Democràcia, sintetitza bé diversos estudis recents i explica fins a quin punt s’ha aguditzat a Espanya en l’última dècada la marginació de les dones prostituïdes i la violència que sobre elles exerceixen les màfies.
La majoria són estrangeres provinents de països pobres, sense recursos ni formació, i en un 90% han estat objecte de tràfic per part de màfies que les extorsionen per obtenir enormes beneficis. Per això resulta sorprenent que posem tanta atenció en un tema estadísticament irrisori com el burca o el nicab, i siguem incapaços de ser conseqüents davant d’un drama que afecta milers de dones.
De la mateixa manera que antigament amb l’esclavitud, actualment el negoci de la prostitució mou molts diners: només a Espanya, 18.000 milions d’euros anuals. Això explica una certa hipocresia per part de polítics i mitjans de comunicació. Els primers obtenen uns ingressos, en alguns casos notables, per a les malparades finances municipals, i els segons es beneficien dels diners de la publicitat. Predomina, doncs, una perspectiva comercial i no ètica.
Mirant l’assumpte en abstracte, els neoliberals afirmen que el negoci de la prostitució no és immoral ja que no perjudica cap de les dues parts. Però la realitat social ens indica que no és d’aquesta manera. Per aquest motiu crec que l’opció més coherent és l’abolicionista.
Supera l’antiga recepta puritana anglosaxona, que prohibeix la prostitució però persegueix només les prostitutes. Rebutja frontalment la seva legalització, ja que seria a la pràctica un regal per als proxenetes i els traficants. I, finalment, se centra a perseguir el negoci i el client, alhora que busca sortides laborals per a aquestes dones.
Admet que la seva eradicació total és improbable, però parteix de la base que la prostitució és essencialment explotació, fruit de la desigualtat social i de gènere. Suècia va fer el primer pas en aquesta direcció l’any 1999 i el balanç avui sembla positiu.
Igual que en la lluita contra l’esclavitud, la batalla per l’abolició de la prostitució és una tasca de tots. I, sense cap mena de dubte, dels homes en primer lloc.
