Uns 140 milions de dones i nenes a tot el planeta pateixen les conseqüències de la mutilació genital femenina, però des que es va aprovar una prohibició mundial a finals de 2012, activistes esperen que moltes més escapin de la brutal pràctica.
La majoria de les víctimes de l’ablació estan a l’Àfrica. La pràctica implica l’extirpació total o parcial dels òrgans sexuals externs de la dona sense justificació mèdica i només per motius culturals.
Molts homes defensen la pràctica, mal anomenada «circumcisió femenina», argumentant que disminueix el risc que les seves dones els siguin infidels, ja que creuen erròniament que redueix el desig sexual.
Certes comunitats veuen a l’operació com una iniciació a l’adultesa i també una mesura higiènica, mentre que alguns musulmans la defensen com un requisit religiós.
Alvilda Jablonko, coordinadora del programa contra la mutilació genital femenina de l’organització No Peace Without Justice (No hi ha pau sense justícia, NPWJ), va ser una dels que va lluitar des de 2010 perquè l’Assemblea General de l’Organització de les Nacions Unides (ONU) aprovés aquesta prohibició, finalment adoptada el passat 20 de desembre.
«És un nou capítol, una nova eina», va dir en una entrevista amb IPS / Cimacnoticias. Però és «només una eina, i serà efectiva segons l’ús que se’n faci», va afegir.
PRESSIÓ ALS GOVERNS
-IPS/Cimacnoticias (IC): Quines van ser les principals barreres amb les quals es va enfrontar quan demanava una resolució que prohibís a tot el món la mutilació genital femenina?
-Alvilda Jablonko (AJ): Crec que l’adopció de la resolució a l’ONU va ser definitivament resultat d’una lluita per part dels Estats que estan més preocupats pel tema. Burkina Faso és un dels països que ha impulsat a nivell nacional el combat contra la pràctica, i realment va poder liderar en la matèria.
«Van treballar estretament amb organitzacions no governamentals en el terreny, i fins i tot amb una coalició de grups de la societat civil. En forma molt natural, treballar per estimular aquests estats a que prenguessin accions a nivell nacional «.
-IC: Quin és el principal paper de NPWJ en aquesta lluita?
-AJ: L’organització ha estat treballant en la matèria en els últims 10 anys. NPWJ va ser fundada per Emma Bonino, excomissària de la Unió Europea per a Assumptes Humanitaris i ara vicepresidenta del Senat d’Itàlia. Ha estat a l’avantguarda de la lluita pels drets de les dones arreu del món.
«NPWJ es va unir a diverses organitzacions, principalment africanes, que ja estaven involucrades en la lluita des de fa dècades. Així que, en col · laboració amb molts activistes en el terreny, NPWJ s’ha concentrat en pressionar els governs perquè assumeixin la seva responsabilitat i no els deixin tota la feina als activistes «.
-IC: Quin és el següent pas?
-AJ: Ara que la resolució ha estat adoptada, el següent pas és que s’implementi. Molts Estats ja estan fent molt, però hi ha una necessitat d’harmonització a nivell regional i subregional.
«En alguns Estats limítrofs, on hi ha lleis sobre això en un i no en l’altre, la gent creua la frontera per realitzar la pràctica a les seves filles on no està prohibida. Esperem que la resolució doni un gran impuls als països perquè comencin a fer-la seva i alliberin més recursos perquè això es pugui fer de forma seriosa «.
IMPLEMENTAR NORMES
-IC: Quant impacte tindrà la resolució en els fets?
-AJ: Crec que molt, sobretot gràcies a les i els activistes que van pressionar als seus governs perquè portessin l’acció a nivell de l’ONU.
«Aquests activistes van aconseguir alguna cosa sorprenent. No van a parar. Van a guanyar energia i es veuran enfortits per això. Van a tornar a les seves comunitats, governs, parlaments, ministeris i faran que la pilota realment comenci a girar.
«Hi ha el meravellós exemple d’una parlamentària de Kenya, Linah Jebii Kilimo, qui va promoure i va aconseguir que s’aprovés una llei al seu país contra la mutilació genital femenina. Ella va assenyalar que (la resolució) realment legitimar internacionalment el que ella havia fet a nivell nacional.
«Activistes de tot el món van ajudar en la nostra feina. La resolució realment va ser liderada per Kilimo. Com vaig dir, els que van lliurar una forta lluita contra la mutilació genital femenina a nivell nacional van ser líders naturals en això.
«La primera dama (de Kenya, Lucy Kibaki) és una veritable activista en molts temes, incloent la lluita contra la mutilació genital femenina, i va ser coordinadora internacional de la campanya. Realment va fer un gran treball, també fent lobby al costat dels seus col · legues d’altres països.
«Una de les organitzacions amb les que treballem ser el Comitè Inter-africà sobre Pràctiques Tradicionals que Afecten la Salut de les Dones i les Nenes. És un grup de comitès en 29 països d’Àfrica, tots d’ells actius a nivell nacional «.
* Aquest article va ser publicat originalment per l’Agència Internacional IPS.
