Article d’Asunción Bernárdez, professora Facultat de Cièncias de la Informació, Universidad Complutense de Madrid.
EL COS
La reflexió sobre el cos s’ha convertit en una constant contradictòria i no uniforme, perquè pensar en el cos ens condueïx a un laberint de posicions, teories, manifestacions artístiques i fins a interessos econòmics que dominen la corporalitat que habitem. L’ús de la imatge del cos en la publicitat, l’art, la premsa o en el cinema no ha fet més que augmentar el nostre desassossec davant un cos humà que sabem en plena reestructuració i reconstrucció per científics i enginyers.
Avui la ciència ens anuncia que certes màquines poden fer prescindir al ser humà dels seus òrgans, que la vida pot perllongar-se quan la ment ha deixat de funcionar, que és possible clonar éssers humans, fabricar pell artificial, manipular el sistema genètic, que no existeixen dos, sinó tres, quatre o fins i tot cinc gèneres, o que existeixen virus fractals, artistes que es comporten dintre d’un programa d’ordinador com si tinguessin vida pròpia, autorreplicant-se, interactuant i transmetent-se de pares a fills una mica així com informació genètica1.
Amb tot això, la majoria dels valors més arrelats en la nostra cultura s’estan posant en dubte: oposicions tradicionals com vida/mort, femení/masculí, animal/humà i fins i tot orgànic/inorgànic haurien de ser reelaborades, de tal manera que la superació d’aquestes dicotomies tradicionals sembla ser el que uneix diverses manifestacions artístiques, estètiques i fins i tot científiques del que snomenem posmodernitat.