Cristina Trilla (Lleida, 1982) està indignada amb l’ús que el fotògraf Oliviero Toscani i la firma Nolita han fet de l’anorèxia. Aquesta estudiant de Medicina es va passar quatre anys en el mateix infern que Isabelle Caro, la malalta que protagonitza la campanya. Ho explica a ¡Hoy he decidido dejar de comer! (Styria).
¿Què li sembla la imatge?
Quan vaig veure la foto al diari em vaig quedar en estat de xoc. Vaig tenir ansietat i molta tristesa. M’ho va remoure tot… Vaig arribar a casa de la meva mare i em vaig posar a plorar. Toscani ha utilitzat la malaltia de mala manera. S’ha oblidat de les malaltes i de les seves famílies.
L’italià diu que la seva foto pretén canviar el cànon de bellesa.
¡La seva foto recolza una marca, Nolita, que només fa talles fins a la 40! ¡L’anunci és vergonyós!
Isabelle Caro s’ha prestat a la campanya amb gust.
No la jutjo. Hi ha el que s’anomena orgull anorèxic. En un moment donat, estàs orgullosa d’estar malalta… Perquè l’anorèxia és una lluita amb tu mateixa, és el repte de superar-te estant prima… He vist imatges d’Isabelle en biquini, somrient, exhibint-se. ¡Necessita ajuda! Jo no m’avergonyeixo d’haver estat malalta, però quan em pregunten pel mínim que he pesat, no contesto mai.
¿Per què no?
Perquè mesurar el grau de patiment d’una noia pels quilos és injust per a les que no s’aprimen però estan igual de malaltes. Jo mateixa, al llarg de quatre anys, he baixat i pujat de pes, i he estat igual de malament. L’anorèxia és un estat psicològic de baixa autoestima, de pèrdua del desig… ¡És una condemna! A la foto, Isabelle només mostra un símptoma: la primesa. Cap anorèxica li dirà que la imatge de Toscani representa l’anorèxia.
¿Quina imatge la representaria, segons vostè?
La d’una noia davant del mirall. Sola. Així és com et quedes: tu i el teu reflex. La resta desapareix. L’ano- rèxia és un cercle viciós, ple de contradiccions. És una malaltia sobre el control, sobre la por al rebuig. Hi ha molt sentiment de culpa, perquè no deixes de ser tu la que decideixes llençar el primer menjar.
I a partir d’aquí, ¿tot s’escapa de les mans?
Jo controlava i descontrolava. Menjar era l’únic amb què omplia el buit, però llavors em sentia malament, bruta. També hi va haver moments de lucidesa, i demanava a la meva mare que no em deixés menjar en màniga llarga, o tenir clínex. Després em penedia de descobrir aquests trucs per amagar el menjar, però alhora em sentia més bé.
¿Aquesta malaltia té un punt de partida?-L’arrel està en un mateix. És un problema d’autoestima, de por a afrontar situacions com a adult. No obstant, hi ha responsables.
Acusi.
Obres una revista i llegeixes: «La senyora tal, amb uns quilets de més…» ¡És la mateixa persona, amb la mateixa feina, però el que destaquen són els seus quilets de més! En són responsables els mitjans, la moda, les talles a les botigues, la pressió general, certes dinàmiques familiars… Tot influeix en el teu desenvolupament com a persona.
En el seu cas, ¿què va ser?
De petita tenia molta por de créixer. Creia que el món era massa gran, que no encaixaria. Els meus pares, advocats, semblaven tenir una vida perfecta. I jo no em veia capaç d’arribar a aquest model. Em tenia per mala persona, per egoista. Rebutjava emocions com la ràbia o l’enveja…
Així, ¿uns pares modèlics poden desencadenar això?
El que és perillós és l’obsessió per un ideal. Ja siguin els pares, els actors de Hollywood, les models de la passarel.la… Quan he vist els meus pares reconèixer els seus errors n’he après més que dels seus encerts. ¡Tots tenim defectes!
Això és evident.
No ho és en la malaltia. ¡Et rebutges tant! Et mires al mirall i t’odies. T’odies de veritat. Et veus plena d’imperfeccions. I el patiment et fa sentir bé. És un suïcidi lent.
¿De què depèn sortir del pou?
Amb el mateix tractament, he vist noies sortir-se’n, i altres, abandonar. Serveix molt tenir por de la malaltia. Jo vaig començar per no mirar- me al mirall, per no pesar-me, per no saber quina talla usava. Vaig apartar tot el que significava mesurar la vida a través del cos i del menjar. Els especialistes t’ho priven. ¡I això és duríssim! Perquè en l’ano- rèxia ets el que peses. Jo he aconseguit curar-me. He après a ser parcial, a dir «no m’interessa». Ara em permeto equivocar-me.
I ja es mira al mirall.
Sí. Però no m’hi busco, perquè el mirall no em diu qui sóc. La recerca de l’autoestima no passa per la imatge. La persona és molt més que tot això. L’objectiu del tractament no és que t’agradi el teu cos. És que l’acceptis.
